– On has posat els banyadors? Has agafat el carregador del mòbil? Que no se t’oblide que sempre se’ns oblida! Poseu-vos les sabates que ja marxem.

La mare corre amunt i avall del pis com un huracà amb les mans plenes de coses que va organitzant en muntonets mentre el pare escura els bols de l’esmorzar.

– Saps si el vestit d’Aitana està net?

– Quin vestit?

– El blau amb floretes, el seu preferit.

– No sé de quin vestit em parles – respon ell amb les mans plenes de sabó. La mare posa cara contrariada i comença de nou el ritual de les voltes mentre repassa una interminable llista: flotador, unflador, ordinador, Autan, llanterna, matalassos, llençols…

Aitana tombada al sofà, llegeix, mentre Neus pinta en terra enmig d’una escampada de retoladors – Si fa un segon éreu a taula! Voleu posar-vos les sabates d’una vegada!

– Però mare, si encara no hem fet la maleta…

– Doncs feu-la, després tot seran plors quan arribem al càmping i no tingues a Fu-fu i… – de sobte la seua mirada passa de la xiqueta que, ja desconnectada de la conversa, ha tornat al llibre – al marit, que s’ha assegut a la taula amb una tassa de cafè i el mòbil. –Es pot saber què fas?

– Ja saps que sense un cafè no sóc persona. Per què no seus i te’n fas un?

– Un cafè? Tu creus que jo puc fer-me un cafè ara? Quan agafem tota la retenció qui es posa fet una mona? No ho recordes? Merda, per on anava, ara segur que ens deixem alguna cosa important.

– Està bé, no t’enfades, ara ens posem les piles i ho acabem en un segon. Va filles, feu-vos la maleta i poseu-vos les sabates–. Les xiquetes, un poc a desgrat, van cap a l’habitació.

– Vaig a buscar el cotxe i l’acoste– diu el pare amb les claus a la mà. La mare li retorna una mirada d’odi. «Així que ara fuges, eh, rata covarda», però només és un pensament, obre els llavis i mormola: –Ben pensat.

– Xiqueteeeees! Ja esteu preparades?– Treu el cap per la cambra i les troba jugant amb els playmobils. Ha d’utilitzar tota la seua força de voluntat per a no tirar-los pel cap el fogonet de càmping que té a les mans. Sent el clàxon del cotxe.

– Escolteu, el cotxe! Poseu-vos les sabates i marxem.

– Jaaaaa???– respon Neus –però zi la zuperorina encara no ha aconzeguit trobar el trezooooor…

– Posa’t les sabates o et quedes a casa!

Baixa les escales carregada amb dues motxilles, tres bosses, un matalàs unflable sota el braç i a la mà la tablet per entretenir-les durant el viatge. El marit fulleja un Benimaclet Entra al seient del conductor. – Què collons fas?

– Esperar-vos

– I ho he de baixar tot jo?

– Noooo, és clar, vinc amb tu.

Tornen a carregar, ja el darrer viatge. – Marxeeeem!

– Un moment– diu Aitana– No trobe a Fu-fu… No puc marxar sense Fu-fu!!!– explica mentre plora com si se li haguera mort la iaia.

– I Neus? Neus! Les sabates! On tens les sabates?

– No ho zé, no lez trobe –explica la menuda mentre dóna voltes sense sentit pel menjador…

Ha costat, però per sort les hores dedicades al tetris fan el seu paper i el pare ha aconseguit encabir tots els embalums al cotxe, les xiquetes lligades, la tablet a punt –Vull aiguaaaaa!!!– Merda l’aigua. Puge a buscar-la i de pas tanque el gas. Baixa i s’acosta a llençar el fem –Portes l’aiguaaaa!!!– Està tot amarat de suor, però ja ha aconseguit posar-se al volant i engegar el cotxe. Posa l’aire al màxim i arrenca. Arriba al primer semàfor d’Emili Baró i sona el telèfon –i la mami?–Merda, on s’ha quedat? El telèfon continua sonant, aprofita el roig i mira qui és: però si és ella. On collons està? Despenja.

– Mira, saps què? Passeu-ho molt bé, jo crec que preferisc quedar-me…

Pip pip pip