Vulgar

Jordi Colonques

“No sé com se t’acut quedar-t’hi en estiu”. Benimaclet potser no és un destí massa exòtic per passar les vacances. Però, on he d’anar, jo? Amb prou feines m’arriben els diners justos pel lloguer. Faig servir una màrfega al terra d’un traster i em reserven un prestatge a la nevera. Els hi pague cent cinquanta. Com vinc recomanat per uns amics es veu que no em van voler collar massa.

La llum del sol feridora d’agost em despertà. Em vaig llevar amb el tot de picades al cos, però el bany no estava lliure i vaig haver d’esperar uns vint minuts per poder-m’hi dutxar.

Les xinxes del llit són hematòfagues, i a les nits surten d’entre els plecs dels llençols per xuclar-me la sang mentre dorm. Al seu carnet d’identitat taxonòmica posa que són artròpodes, insectes, pertanyents a l’ordre dels hemípters i a la família dels cimícids. Són famosos per la seua peculiar manera de copular, la inseminació traumàtica, en la que el mascle perfora la femella amb el seu penis-punxó per injectar-li l’esperma directament a la cavitat abdominal.

Quan quedà lliure per fi el lavabo m’hi vaig clavar sense dilacions. Em coïa tot el cos, me’l vaig rentar amb aigua freda, m’hi va alleujar.

Les ciutats s’esfilagarsen pels vorals. En l’extrem de Benimaclet on el perfil d’edificacions es trenca sobtadament, apareix una clariana, un descampat. Els veïns de les finques properes hi aparquen els cotxes, guardant un cert ordre, en filera. Els matolls hi creixen sense fre. Els bassals d’aigua de pluja són plens de larves d’insectes, fa ferum a pixats i a caguerades de gos. Un oasi ple de vida animal.

Vaig eixir del pis per caminar sense presses cap al descampat pres per les males herbes. Carregava una motxilla plena de pots de vidre de cigrons i llenties buits. Vaig regirar encuriosit entre els matolls per recol·lectar nous exemplars per la meua col·lecció. Lluny de ser una mostra d’animals rars, únics en el seu gènere, el que trobe habitualment és un grapat d’escarabats, algun saltamartí i uns cucs de bola d’allò més corrents. Els oniscideus, no són insectes, són uns crustacis isòpodes antiquíssims que respiren per brànquies. Uns animals humils i primitius que s’enrotllen sobre si mateixos si convé. Els vaig guardar als pots de vidre, i en arribar al pis els vaig desar al meu racó del congelador. Més endavant prendré els individus un a un i amb unes agulles fines els disposaré sobre làmines fines de suro blanc, els hi acomodaré mentre es descongelen i perden la rigidesa. En assecar-se, quedaran paralitzats per sempre en aquella postura canònica pròpia de les col·leccions entomològiques.

Els meus companys de pis ho troben un costum ridícul. Creuen que no se’n justifica el sacrifici pel caprici de contemplar-los allà immòbils. Però tinc la sospita que m’ho diuen perquè els consideren vulgars

Els meus companys de pis ho troben un costum ridícul. Creuen que no se’n justifica el sacrifici pel caprici de contemplar-los allà immòbils. Però tinc la sospita que m’ho diuen perquè els consideren vulgars. És la seua particular manera de catalogar la natura.

Ara sec a la tassa del bany, llegint el darrer exemplar del Benimaclet Entra i veient pel rabet de l’ull com de sota del cabàs de vímet on guardem apilotats els còmics i les revistes, aguaita el cap una modesta panderola, un magnífic exemplar de la malfamada Periplaneta americana. Jo me la mire encuriosit, provant d’endevinar la seua trajectòria erràtica. Però em sorprén amb un moviment inesperat. D’un bot es planta dempeus sobre la revista que prenc a les mans, em mira i em diu “no sé com hòsties se t’acut quedar-t’hi en estiu”.

Jordi Colonques

També pot interessar-te