La Lectora

Raquel Ricart

El darrer número de la revisteta Benimaclet Entra el va agafar en el casino, en el CIM, allà on el seu marit havia anat cada dia de Déu a jugar la partida en acabar de dinar. Fins que s’havia mort. Llavors començà a anar ella. No a jugar a cartes, solament als concerts de la banda. Li agradava anar d’hora, abans que disposassen les cadires per al públic. Llavors intentava endevinar en quina taula d’aquelles s’asseia d’habitud el seu Vicent, en quin punt exacte d’aquell local havia començat a trobar-se malament, a notar que el cor no es compassava, que es fonia, que una angúnia fonda el feia sentir marejat.

Des de la mort del seu home, des que podia gastar-se els diners com volia, es permetia de comprar-se un llibre al mes

Era de llegir molt, ella. Tot el que li queia a les mans. Durant anys, mentre el seu Vicent havia viscut, això havia estat poc: les novel·les d’Agatha Christie que havia heretat d’una tia fadrina, els al·leluies de l’església i els prospectes de les medecines. Ara, per contra, des de la mort del seu home, des que podia gastar-se els diners com volia, es permetia de comprar-se un llibre al mes. De primeres havia completat la biblioteca d’Agatha Christie, però després s’havia aficionat a lectures més fortes: novel·la negra, en deien. Com a bona lectora del gènere, l’afer de la maleta la tingué entretinguda bona cosa de temps. La maleta l’havia trobada un que passejava el gos per una rasa que abans havia estat un camp de flors. Llàstima no tenir gos i haver-lo de passejar i haver-la trobat ella, la maleta. S’hauria hagut de relacionar amb els homes que vingueren, tots vestits de blanc com en la sèrie del CSI, que ella seguia religiosament. Però tot i amb gos, mentre els mirava aquella nit de la vorera estant, tampoc no hauria pogut passejar-lo per la rasa, perquè ella, quan eixia de casa, anava sempre amb el carro d’anar a comprar. Ja ho sabia, que a la llarga s’hauria de comprar uns caminadors d’aquells, però ara encara es podia permetre dissimular que no podia caminar sense ajuda, que li feia por caure, que les cames li feien figa de tant en tant. I és clar, amb el carro s’havia de conformar amb els parcs asfaltats i amb les voreres.

Dins la maleta hi havia el cadàver d’un home i això la féu contenta. Bé, és una manera de parlar. La cosa és que estava farta que els cadàvers sempre foren de dones, en les novel·les i en les sèries i per això que, en la vida real, en el seu barri de tota la vida, Benimaclet, el cos trobat dins la maleta fos el d’un home li va semblar que restablia els desequilibris literaris.

Dins la maleta hi havia el cadàver d’un home i això la féu contenta. En Benimaclet, que el cos trobat fos el d’un home li va semblar que restablia els desequilibris literaris

En tornar a casa després del concert de la banda, va llegir la revisteta, que era més entretinguda de bon tros que els al·leluies. Hi havia sobretot una secció que la feia somniar: la dels personatges. Entrevistaven persones del barri. Gent que escrivia, o que dibuixava, o que s’havia significat per alguna cosa. Ella, per contra, no s’havia significat mai. I ja li anava bé, així, però de poder fer-ho, li hauria encantat que li fessen una entrevista per poder contar la seua història, la vida miserable que havia menat fins que un dia va dir prou i llegir la va salvar d’aquella mala bèstia que era el seu Vicent. La idea li vingué a poc a poc, amb la lectura atenta d’aquells prospectes que parlaven de la posologia i dels efectes secundaris. Després les mans van anar totes soles al morter i la polseta blanca es diluïa cada nit en aquell got de llet calenta que el seu Vicent es prenia religiosament abans d’anar a dormir.

Sí, a voltes, mentre passejava amb el carro, vorera amunt, vorera avall, somniava que era la protagonista del número d’estiu d’aquella revisteta. Perquè era a l’estiu quan feia anys que el seu Vicent, com deien en les novel·les, la va dinyar.

Raquel Ricart

També pot interessar-te