Un dimecres qualsevol, Laia va eixir a fer una volta pel barri. Un barri que l’havia vista créixer, amb tot el que això comportava. On havia passat la seua infantesa als carrers amples i tranquils amb les seues amigues. On havia après a escriure i s’havia llicenciat en diverses filologies. On havia descobert que l’amor és la cosa més bonica i preciosa; i que no podia fer-se vella sense fer-se gran, però tampoc gran sense créixer.

I, així, continuava vivint i descobrint València, una València on, amb els 26 anys de Laia, mancava llibertat i alegria. Una ciutat que ella estimava i rebutjava alhora, però sempre ha respectat. La València que Laia coneixia era plural i desprenia valors en cada cantonada de cada carrer. A més, hi havia un nucli de respecte i de tolerància que feia goig i la feia abandonar el seu barri i perdre’s amb aquells poetes de la nit que fan que parlen les parets a la València de Blanquita i Estellés.

Laia era una xica com qualsevol altra, però amb una peculiaritat que la feia única i especial: el somriure. Això! Tenia el somriure, possiblement, més bonic de totes les xiques que hi vaig conèixer a la universitat. Ella era qui em feia somriure cada matí i feia que quan acabaven les classes sols desitjara que començara un nou dia. Encara recorde quan va entrar a primer de carrera:

– Bon dia! Em dic Laia, m’agrada riure, viure i somriure. La resta tot són imposicions del sistema. Com aquest curs que comencem hui. Encantada!

Amb eixes paraules em vaig enamorar i vaig prometre’m que escriuria un poema amb allò que va dir, i perquè mai se m’oblidara li ho vaig dir al meu amic Ferran. Qui després es faria molt amic de Laia durant el curs. Res del que ens passa no és casual ni banal, jo no l’havia inventada ni imaginada, ella existia i tenia les idees claríssimes, i això m’encisava fins al punt que anhelava cantar-li i contar-li unes paraules d’amor senzilles i tendres fins que deixara de somiar les seues paraules i haver d’esperar sense saber on dorm.

Un dimecres qualsevol, ja cursant tercer de carrera, anava jo pel barri que m’havia adoptat. Un barri on vaig trobar el meu lloc: Benimaclet. On vaig fer família i amistats molt valuoses. On vaig retrobar-m’hi amb mi mitjançant la poesia i les arts. On eixir al carrer era eixir a viure i compartir la vida i, sobretot, lluitar per ella. Passejant per la plaça de Beni vaig veure una xica que semblava una ànima en pena, però així i tot desprenia alguna llum especial. Em resultava familiar, però no vaig saber identificar-la, ja que es trobava capficada en una mena de diari o llibret menudet, i això no em deixava veure-li la cara. Em vaig allunyar cavil·losa i no parava de pensar en ella. Aleshores, no preguntes per què, em va vindre a la memòria Laia, una excompanya de primer de carrera de la qual em vaig enamorar i, dos anys després, no en sé res. Una estranya sensació m’omple tot el cos i el cor. Decidisc entrar a La Murta a fer un vermut. Cau la revista Benimaclet Entra. L’òbric i trobe una nota en un tovalló:

“Vull riure i gaudir-te, per poder viure el teu somriure, sense imposicions sistemàtiques ni cursos a mitjan acabar amb tota una vida per davant. Encantada jo de saber-te. I gràcies a tu per contar-me que m’estimes. Plaça de Beni, 18 h” 

L’ànima en pena ja brillava, i Laia estava preciosa. El rellotge marcava 17:55 h.

Ja no era un dimecres qualsevol.