Vaig conèixer Gina a les acaballes d’agost, un dimecres de fa tres anys, cap al vint-i-tants. Amb l’excusa de prestar-li una guia de viatges, Cristina ens havia fet quedar, després de mesos de parlar-me d’ella en la seguretat que connectaríem.

Des del moment que intercanviarem missatges vaig reforçar el pressentiment que trobar-nos seria una errada. O per ser exactes: que seria una errada que cometria. Equivocar-se aquella tercera setmana d’agost, amb la ciutat buida i els amics de vacances, no pareixia un pla tan dolent si el comparàvem amb la resta d’opcions; que senzillament no existien.

Una de les excentricitats que em va fer pujar les alertes fou que Gina em diguera que ens reconeixeríem per dur la revista d’actes culturals del barri. En principi em va semblar divertida aquella clandestinitat -cap de les dues teníem foto en el perfil de Telegram- i vaig acceptar sense caure en com de difícil seria trobar un exemplar de la revista en qüestió en ple agost. Al local de la cita vaig bussejar entre la pila de periòdics vells i vaig fer-me amb un número de maig. Ho recorde perquè em va resultar curiós repassar la cartellera i descobrir tots els actes que m’havia perdut, com si el fet de mudar-me fora de Benimaclet m’haguera convertit en un element aliè a aquell escenari.

Gina aparegué amb un quart d’hora de retard. Va riure en veure’m brandar la revista, en un gest estúpid, perquè en aquell moment era l’única clienta del bar. Ella somreia i semblava invulnerable a la calor. Es va acostar com després vaig intuir que era: desimbolta, desordenada i tota una sèrie d’adjectius amb el mateix prefix. Un parell de besos de salutació, un gràcies per la guia, un vols una cervesa, i un Cris parla meravelles de tu. Quint o terç?

Tornà de la barra carregada d’un tauler d’escacs i semblà molesta quan li vaig oferir informació extra del viatge. Millor juguem, va dir, o tens por que et guanye? Vaig arronsar els muscles i vaig procedir a l’apertura: E4. Va respondre amb CF6 i la resta de moviments fou una successió previsible: D4, E6, CC3, D5, CF3… Llavors va agafar una de les torres i la col·locà, contra tota lògica possible, en C6, botant-se la línia de peons. Li vaig observar que feia trampa. Per un moment es va emprenyar. Trampa? És una altra modalitat d’escacs, es defensà, pots moure les peces on vulgues, sempre que no te’n menges cap. No la coneixes? Vaig riure-li la gràcia pensant que era un acudit. Ella va transitar del desconcert a la condescendència. Per menjar peces s’han de seguir les regles originals, afegí. Vaig continuar el joc tractant d’entendre les noves possibilitats de moviments: diagonals amb els cavalls, bots impossibles dels alfils, retirades dels peons… Tot i les seues flagrants irregularitats a poc a poc vaig aconseguir acabar amb la majoria de peces. Quan només li quedà el rei vaig adonar-me que dintre d’aquella anarquia resultava impossible donar-li mat.

-Per això m’agrada jugar així -rigue-. Ningú és capaç de guanyar-me. Fem la revenja?

Entre partida i partida se’ns va fondre la vesprada. Després de la sisena cervesa digué que tenia alguna cosa per sopar al pis, que era dos carrers de la plaça. Vaig saber que la millor resposta era no, que ja tenia elements de judici suficients per a entendre que no em convenia. Abans que poguera obrir la boca, m’agafà de la mà i no me l’amollà fins que hagué de traure les claus al portal.

L’endemà al matí quan ens acomiadàrem les seues paraules pronunciaven adéu, però els seus ulls deien: escac i mat.