“El meu barri. Es diu Benimaclet i…”. Allà es quedava, embussada. No volia escriure el mateix que la resta de xiquets i xiquetes de classe. Ara quasi tots estarien a la piscina, a la platja o al riu del poble, gaudint de l’estiu, i ja farien la redacció el dia d’abans de tornar a l’escola. Èlia estava tancada en casa perquè tots estaven fora, no té poble, la mare no li deixa eixir a soles al carrer perquè està ple de cotxes i de desconeguts que regalen caramels per segrestar xiquetes i els pares treballen tant que només se’n van de vacances dues setmanes, a mitjans d’agost. Viatjaran a un país del qual no recorda el nom, veuran moltes coses i viuran una experiència única, diu la mare. Amb tot, no és l’experiència que ella vol.

Podria veure la televisió, o jugar amb el gos -ho fa sovint, però ara dorm amb la llengua fora, pobret, fa massa calor-, o agafar la consola; però prefereix la lectura i l’escriptura perquè li permet volar allà on li agradaria estar fent la salvatge. Hui no se sent inspirada. Treu el cap per la finestra i només veu cotxes, algun arbret i una vella alqueria llunyana, solars buits de color grisenc i plens de grafitis -on la mare diu que estan els homes dolents- i el centre social on durant el curs fa les classes de karate. Poca vida, ara, en estiu. I el paisatge tampoc és el més bonic del món.

Èlia va néixer al barri de Pobles del Nord, això sí que ho sap bé, però el pare, que és arquitecte, i la mare, que és assessora de persones importants -dóna consells, com que no baixe al carrer per evitar la maldat en el món-, van aconseguir d’alguna manera bescanviar el pis antic pel nou a Benimaclet, que té gairebé la seua edat, 9 anys, perquè va arribar amb tot just sis mesos i encara feia olor de nou -això deien els pares, ella no se’n recorda-.

Enfastidida, se’n va de passeig per la casa. El iaio està dormint en el sofà del saló amb una posició prou semblant a la del Nico, el gos. Un programa de telefem és el fil ambiental. Arriba a l’habitació dels pares. Mira l’armari de paret, l’únic que té pany i sempre està tancat. Però… ho està veient bé? És la clau! No cal dir que allà va: obre la porta i es troba caixes i caixes de paperassa. Que avorrit! Tant de secretisme per això?

Obre un calaix, algunes revistes. Potser són interessants. Benimaclet Entra, es diuen. El seu barri tenia una publicació pròpia? Novembre 2018. D’això fa… 15 anys! Comença a fullejar-la amb avidesa. Com era el barri abans? Les pàgines anaven donant-li respostes. Horta, persones treballant la terra. Una imatge recreava la seua casa abans de ser construïda! I envoltada d’un verd i d’uns parcs que no són reals -són els solars dels grafitis-. Parlaven “d’un disseny basat en el creixement i l’especulació”. No sabia molt bé a què es referien, però a poc a poc va anar comprenent que allà on ella vivia, abans ho feien lletugues i animalets. Horta al seu barri, a Benimaclet! Allà podia jugar, saltar séquies i compartir secrets amb els amics i amigues, sense necessitat d’anar-se’n a cap poble; i de segur que la mare li hauria deixat eixir al carrer perquè allà no podia haver-hi mala gent amb caramels segrestant xiquetes.

Èlia va córrer cap a la seua habitació i, emocionada, va agafar el llapis i la llibreta. “El meu barri. Es diu Benimaclet i era un paradís…”. Ja no es va aturar. Una hora després allà estava, orgullosíssima del seu relat que era un exercici de memòria històrica del barri. Se sentia com una historiadora important. A classe al·lucinaran. I ja veuràs aquesta nit quan se l’ensenye al pare i a la mare!