Mai t’he dit que vaig ser ingenu. Una persona amb prejudicis que jugava a ser progressista. Un home construït a partir de tòpics i símbols. Un personatge que creia saber com funcionava el món i com havia de ser el seu paper. Mai t’he dit que aquesta nit va canviar la meua perspectiva. No sé ni com ni per què.

Era una nit de juny, l’aire pesava, i jo em colava en un dels llocs més reaccionaris de la ciutat disfressat del que vaig deixar de ser. Feia olor de suor i d’anís, la llum del neó parpellejava intensament, i la vibració del bafle penetrava en tots els porus de la meua pell. La gent m’observava mentre amb un tovalló netejava la barra del bar. Mai t’he dit l’estúpid que he pogut arribar a ser.

Vares arribar, amb una innocència que m’ha costat anys d’assimilar, i em vares preguntar que feia aquí. Creies conéixer-me i jo m’obstinava a desmentir-ho, tu i jo no podíem tenir cap vincle en comú. Jo estava allí per una simple equivocació.

Tu, cabota, ho vas intentar fins que arribarem a aquell vincle en comú. Sembla que jo havia estudiat amb els teus amics, que passàvem les nits en els mateixos locals i fins i tot havíem participat en projectes conjunts. Supose que els meus perjudicis t’havien fet invisible, supose que mai t’hagués buscat, però em descrivies com si em conegueres millor que jo. Mai et vaig dir que vaig notar un click, una nosequé intern que em convidava a acompanyar-te, per una nit o per a una vida.

Vaig despertar entre llençols suats i tu ja no estaves, havies marxat sense dir res. Havia sigut La Nit, i encara amb la teua absència, em despertava feliç. Alguna cosa havia canviat i podia palpar-ho al pesat ambient.

Tu semblaves saber molt de mi, però jo no recordava ni el teu nom. No hi havia forma trobar-te, i la veritat és que tampoc pensava buscar-te. Vaig assumir la fugacitat de la nostra generació, l’individualisme cognitiu i el neguit, des de la felicitat del que torna a sentir bategar el seu cor.

Quan em vestia vaig notar alguna cosa en la butxaca posterior dels pantalons de la nit anterior. Una publicació en paper que aglutinava la programació cultural d’un barri que desconeixia. Vaig detectar el cant de fulla perfectament doblegat que em marcava una jam session en un lloc del qual mai havia sentit parlar. Era per a demà i jo volia pensar en la casualitat. Mai et vaig dir que m’ho vaig prendre com un colonialista que marxava a terreny hostil, però allí vaig decidir anar.

Em vaig asseure en una taula de la Gramola, mentre un gat envoltava les meues cames. Vaig preguntar per tu fins que una cambrera em va donar el teu contacte i vaig escriure: -Què pot fer un xic com jo, en un barri com aquest?-. Tu em vares contestar que esperara, vas entrar per la porta i em convidares a asseure’m amb els teus amics, els 3 editàveu la revista que havia servit de ganxo.

Van passar les nits, els dies, i jo em sumava a totes les teues aventures. Passejàvem per l’horta i mentre jo et parlava dels meus nostàlgics orígens, tu m’explicaves la importància de la seua conservació, la lluita d’un poble que s’aixecava per a impedir la seua destrucció.

El carrer Murta era el nostre lloc, i les nits acabaven en el Glop. Mai t’he dit que encara recorde el moment exacte en el qual em vaig adonar que els nostres mons, tan diferents, eren coetanis i s’acostaven a passos engegantits.

Les teues paraules omplien el meu cap i el teu coneixement el meu cor. M’estaves oferint les claus d’un món nou, lliure i enriquidor. Vaig aprendre que existeixen tants models de família com persones, i que jutjar per la portada no era més que una barrera cap a la meua evolució. Vaig aprendre a voler-me, a voler i voler bé, deixar anar amarres i recollir veles. Podia ser qui volgués ser.

M’he enfrontat als meus principis, i m’he preguntat qui vull ser. Una invitació a trobar l’equilibri entre les diferents versions d’una persona tancada en un paper. Mai t’he dit que ha estat l’etapa més dura que he viscut, però la més feliç també.

He aprés sobre el respecte, la confiança i el perdó. M’he deixat portar per camins alternatius, i he descobert coses que mai reconeixeré. A vegades pense que el viatge ha acabat, però llavors apareixes amb una cosa nova que aprendre.

Mai t’ho he dit, però t’agrairé eternament que em convidares a reaprendre. Gràcies Benimaclet.