Com cada dia a M. el va despertar el cant dels ocells, car vivia a tocar de l’horta. Lentament es va aixecar del llit amb el propòsit de fer un cafè per encetar el dia. Va sortir al balcó, des del qual es  veia un tros de la serra Calderona, i allà assegut va prendre el cafè. Eren, si fa no fa, dos quarts de vuit i aviat començaria el soroll de les màquines que operaven al carrer. Pensà que això era l’avís d’aquella ombra que planava sobre aquell antic poble esdevingut número: 46020. Era 23 de juny, la nit de Sant Joan, data assenyalada en la seua vida i la d’aquell poble. Va comprovar que anava curt de tabac, hi hauria de sortir, doncs, a comprar. En eixir al carrer va pensar “Mmm, sembla que l’estiu ve fresc, agafaré una rebeca”. Certament feia una temperatura no habitual per aquelles dates de l’any.

Va caminar cap al parc on era l’estanc. Abans, però, faria una parada al bar per prendre un “bombó”. En entrar va veure sobre el taulell un grapat d’exemplars de la revista BE, revista que reflecteix l’activitat cultural d’aquell antic poble. Va seure a la terrassa per fullejar-la i fruir del cafè. Com sempre, va trobar les seues veïnes contant les seues petites/grans històries reflectides al paper. Després va seguir el seu camí i en creuar les vies del tram, li van venir al cap els temps antics, ja feia més de trenta anys que pul·lulava pels carrers d’aquell lloc del món. Mentre les creuava pensava que, una vegada, van ser la frontera que separava ciutat i poble, quan als Carnestoltes i com cada any es reivindicava el “Califat Independent de Benimaclet”, a hores d’ara, aquesta festa continua com una voluntat d’ésser allò que som. Just abans de traspassar les vies del tot, un somriure se li va dibuixar als llavis. Havia recordat que fins i tot havien imprès, en aquells temps llunyans, un passaport des del Col·lectiu “El Califat”. També van crear “Ràdio Califat”, una ràdio lliure de les moltes que hi havia al país. Tres vegades van haver de canviar de seu fins que el Governador Civil va donar l’ordre de precintar-la.

Fent via, va arribar a l’estanc. Quan va sortir va sentir una bafarada calenta que li va cremar el rostre i un calfred li va pujar esquena amunt. Es va llevar la rebeca i tres passos després va encetar el paquet de tabac. Fumava mentre sentia que la suor rajava del front. Amb una certa sensació de mareig veia la gent passar vestida amb el mínim de roba possible… Havia de posar la llibreta d’estalvis al dia. Per sort hi havia una oficina a prop. Amb pas lent i amb la sensació que la roba se li enganxava al cos per la suor, va atansar-s’hi. En entrar l’aire condicionat li va glaçar el cos, i una desagradable sensació s’apoderà d’ell. Va treure tan ràpidament com va poder la llibreta, volia sortir com abans millor d’aquell lloc. Sortosament l’operació no va trigar gaire i va poder eixir aviat d’aquell infern de gel per endinsar-se en un avern de foc. Va fer cap a una orxateria  que era justament al costat de l’estanc amb el desig de prendre un refrigeri i poder consultar la llibreta amb tranquil·litat. El va sobtar que l’estanc, on feia molt poc havia comprat, no sols estigués tancat, sinó que en la persiana hi hagués enganxat un cartell on posava “Es traspassa” i un número de telèfon. També l’orxateria estava tancada.

Allò el va desconcertar i va seure en un banc del parc una mica atarantat. Va comprovar que a la llibreta d’estalvis havia enregistrat un rebut mensual que li constava que havia pagat feia no res. Va anar un altre cop a l’oficina bancària per reclamar. Allà, la persona que el va atendre li va fer veure que, efectivament, ambdós pagaments eren correctes, doncs pertanyien a mesos successius, Juny i Juliol. Davant el seu rostre desencaixat, aquella persona li va mostrar el calendari. Sense més es va alçar i va sortir tan aviat com va poder i força esglaiat.

Feia molta calor al carrer i a dins la temperatura era, ara sí, més suportable, per això i per cercar certeses, entrà de nou al banc amb la intenció  de posar la maleïda llibreta en ordre. En fer-ho, de tants apunts com marcava, la llibreta es va exhaurir i va entrar per demanar una de nova. No hi havia, però, la persona que feia només uns minuts l’havia atès, i en el seu lloc hi havia una altra persona que en res s’assemblava a l’anterior. El va atendre i li va recomanar que posés la llibreta al dia més a sovint, car havia passat un any des de la darrera vegada que ho havia fet. En sentir això M. no va poder més i mentre un núvol feia niu al seu cap, va sentir com les cames li feien figa i va caure a terra inconscient. En obrir els ulls es va trobar a l’habitació d’un hospital, amb una ampolla de sèrum penjada d’una perxa i punxada al dors de la mà, la mà d’una persona d’edat molt avançada, es va mirar amb horror la mà lliure, bessona de l’altra, que ara li tremolava, es va palpar la cara plena d’arrugues i va voler alçar-se sense poder-ho assolir, li mancava la força. Va mirar la tauleta a la seua esquerra a sobre de la qual no hi havia res. Va obrir un calaix i a dins, hi va descobrir un mirall. Tremolant es va enfrontar davant d’ell. El mirall li tornava una imatge que li recordava un dels seus avantpassats. Tot i que, evidentment, la persona que el sostenia i la que contenia, eren la mateixa.