Presents al món

Àngels – 67 anys

Sóc Àngels una dona lesbiana de 67 anys que des de fa molt de temps visc a València. Vaig arribar a aquesta ciutat en l’any 1974 quan encara faltava un any per la mort del dictador. Després es va promulgar la Constitució i més tard, el 1979, es va derogar la Llei de vagabunds i malfactors que permetia la detenció dels homosexuals acusats de “perillositat social”.

Vaig tenir coneixement de l’existència del món homosexual a través de relacions d’amistat, això sí, tot eren relacions entre homes. Fins a l’any 1977 que es va publicar al “País Semanal” un article sobre lesbianisme, les lesbianes, nomenades de moltes despectives maneres, camioneres, homenots, etc., “simplement no existien”.

Per fer-me un bes amb una dona em podien multar o fins i tot ficar-me a la presó

Per aquestes dates vaig començar a conèixer el feminisme, vaig contactar amb l’Assemblea Feminista de València que estava integrada per dones de partits, sindicats i feministes independents. Va ser amb aquestes últimes amb les quals més em vaig identificar. A través de múltiples vivències i d’un intens treball polític vaig començar a sentir-me més còmoda amb mi mateixa, més lliure, més segura, més en la meva pell. En definitiva, vaig anar compartint cada vegada més coses amb les dones. Sempre he sentit que vaig arribar al lesbianisme a través del feminisme.

Sentir desig sexual cap a una dona va ser un camí natural. Vaig anar descobrint diverses i variades maneres de relacionar-me, més riques, més obertes, més fluides i satisfactòries. Les relacions heterosexuals van deixar de tenir sentit. Vaig tenir una primera relació sexual amb una dona i ja no hi va haver marxa enrere. Simplement, vaig canviar de vorera.

No va ser fàcil. La manca de visibilitat de les lesbianes, la incomprensió familiar i social, la doble vida, la manca de referents, la doble discriminació per ser dona i lesbiana, tot això va implicar una necessitat imperiosa d’anar organitzant-se per defensar el nostre dret a ser reconegudes, alimentant l’autoestima a força de treball grupal.

Sempre he sentit que vaig arribar al lesbianisme a través del feminisme

L’organització de les Jornades Feministes Independents va proporcionar un marc de treball on començar a debatre i al mateix temps va suposar un marc de trobada de lesbianes de tot l’estat. Encara que fins i tot aquí vam haver de reivindicar el nostre propi espai, qüestionar i vèncer la por del col·lectiu feminista a ser identificat com un moviment de lesbianes.

A poc a poc vam anar avançant i ja vàrem començar a celebrar les nostres pròpies trobades de lesbianes, on a més de les xerrades, taules, tallers més específics relacionats amb la nostra realitat i conèixer-nos, ens ho passàvem súper bé. Era una festa gran, divertida i intensa. Ja no hi havia un únic “look” de camionera. Hi havia diversitat i començàvem a ser visibles. Moltes i molt diferents en aspecte i edat. Era un plaer.

Tot i que no era fàcil va ser una època flipant perquè vàrem coincidir moltes dones que estàvem vivint el mateix procés. Totes ens sentíem estupendes, guapes, totes ens volíem i entre nosaltres hi havia una energia molt forta que ens donava el poder suficient per a enfrontar-nos al que calgués, era una sensació d’amor “universal”. Volíem reivindicar-nos al carrer i en llocs públics que no eren específics del món homosexual (el qual encara funcionava “a porta tancada”). Volíem ser presents al món com el que érem: lesbianes.

En l’actualitat i des de 2005 les parelles del mateix sexe podem casar-nos. Aquest dret al matrimoni ens atorga una igualtat legal. Quina diferència! Jo, per fer-me un bes amb una dona em podien multar o fins i tot ficar-me a la presó. No ha estat una concessió gratuïta. Han estat molts anys de mobilitzacions, lluites i reivindicacions. Des de llavors fins ara hi ha un arc de Sant Martí de colors. No obstant això, encara falta molt per aconseguir. Cal seguir estant al peu del canó: en les institucions, a la feina, a la família i al carrer.

Àngels

Foto: Caixa Fosca

També pot interessar-te