Ara t’assabentes

Julià Carles – 60 anys

Jo vaig nàixer en 1959 ací a Benimaclet, encara que per raons familiars em van enviar internat a un col·legi de monges a València, on semblava  que la postguerra es va perllongar fins a mitjan 70. En pocs anys semblava que amb la transició tot anava a canviar però tampoc exagerem i/o mitifiquem, ja que en aquell moment el policia de torn després d’una hòstia et deia: “habla en cristiano maricón”.

El fet de tindre una família i un entorn prou lliberal junt amb l’anonimat d’una gran ciutat em va permetre viure la meua sexualitat amb prou comoditat, llibertat i disbauxa a una València, i un Benimaclet (com no) que bullia en ànsies de llibertat i modernitat.  La ciutat s’omplia de garitos de neons i gent multicolor. Eren anys en què semblar extravagant era difícil, donat el context: la roba, la música, les substàncies prohibides, les nits interminables, l’alcohol, el fum, el jazz, el techno, el rock…

Una brutal agressió al meu company per qüestions homòfobes, i la reacció que van tenir tant la policia com l’entorn social, ens va fer reaccionar, fer-nos militants LGTB+

De rodar per la foscor dels garitos d’ambient on el sexe més que fàcil era quasi obligatori, anònim… despreocupat. Podies mostrar la ploma, sempre amb cautela, ja que la “Ley de Vagos y Maleantes”  s’aboleix l’any 1970 i és substituïda per la “Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social” que restarà vigent pels homosexuals fins a l’any 1979. No obstant això, es continuà aplicant al nostre col·lectiu, la “Ley de Escándalo Público” fins al 1983, una llei que a l’imaginari de molts encara roman viva. Després, quan vaig prendre consciència de la meua identitat em vaig assabentar que havia patit bullying, discriminació i moltes coses però ja no hi havia pas enrere.

Sempre hem anat per la vida amb la veritat al davant, sense armaris, sense complexos i sense deixar-se amoïnar

Una brutal agressió al meu company per qüestions homòfobes, i la reacció que van tenir  tant la policia com l’entorn social, ens va fer reaccionar, fer-nos militants LGTB+.

Enguany que celebrem els 50 anys de les revoltes de Stonewall (origen del moviment LGTB+) i 40 anys de l’Orgull a València, recorde la primera Manifestació de l’Orgull, a la que vaig anar, als peus del Micalet. Poques dotzenes de persones, però xafant fort els carrers davant la mirada sorpresa de la gent, que es preguntava si el fet de ser homosexual era de naixement o de vici.

De colp tot es va enfonsar, aparegué la sida, el PP guanyà totes les eleccions i ens van soterrar en un temps de tenebres. Canviaren els temps, un bri de llum aparegué a l’horitzó, s’aprovà la nova llei de matrimonis i vam ser dels primers a casar-nos i no permetérem mai deixar-nos xafar.

Treballant des de la cultura, contra les desigualtats, discriminacions, LGTBfòbies, xenofòbies i votant contra el feixisme. Orgullós de ser LGTB+ i valencià a Valencià

Sempre hem anat per la vida amb la veritat al davant, sense armaris, sense complexos i sense deixar-se amoïnar.  Des de sempre he procurat fer meu eixe concepte LGTB+ d’apoderar-se davant d’una agressió, fer-la teua i llançar-la a l’agressor. Quan em deien el tradicional “maricón”, jo contestava: “ara t’assabentes?”, “¿eres heterosexual por vicio?”, “¡¡cómo sois de raros los heros!!”. Ara milite i treballe com a voluntari a la Vocalia de Cultura de Lambda LGTB+ i visc la vida (com sempre) amb orgull i en valencià. Treballant des de la cultura, contra les desigualtats, discriminacions, LGTBfòbies, xenofòbies i votant contra el feixisme. Orgullós de ser LGTB+ i valencià en Valencià, la llengua que vaig aprendre a estimar des que vaig nàixer ací, a Benimaclet.

Julià Carles

Foto: Caixa Fosca

També pot interessar-te