• Articles
  • Revistes
  • Agenda
  • Llocs
  • Vídeos
  • Nosaltres
  • Contacte
  • Cercar
  • Menu Menu
Benimaclet Entra
  • Twitter
  • Facebook
  • Youtube
VALENCIÀCASTELLANO

Gros, nan, maricón

Kilian García del Rosario – 22 anys

Fuerteventura, “dunes i arenes, argelaga i soledat”, un desert de microclimes envoltat d’aigua atlàntica. A mig cavalcar entre les cultures espanyola, llatina i africana, i amb una forta influència cristiana. Ací vaig nàixer jo, en l’únic hospital de l’illa, un “majorero marica”.

Qui m’havia de dir a mi que la meua sexualitat anava a ser una característica més de la meua anormalitat? El “empollón” impulsiu, intolerant al fracàs, poc empàtic i autodestructiu. Al qual no deixaven jugar al futbol per maricón, encara que era igual, perquè em torçava el turmell cada vegada que tocava la pilota. Oprimit pels penis-portants, però jo era el cap dominant de la meua tribu de jocs de l’esbarjo. Jo dictava qui podia i qui no podia jugar amb nosaltres, però vomitava si veia menjar tirat per terra.

“T’he de voler perquè eres el meu únic fill”, em va dir el meu pare

Quan vaig arribar a l’institut havia perdut tot el meu ànim cap a l’esport, així que ja no només era baix i efeminat, sinó que vaig passar a ser el “nan, gros, maricón”. Em tiraven coses al cap, em tiraven per terra per a humiliar-me, m’estiraven els pantalons per a comprovar que la meua polla era més xicoteta pel fet de ser efeminat. I se’m tiraven damunt, fins a lesionar-me. Però també em vaig lesionar jo. No podia créixer d’un dia per a un altre, però sí que podia fer-me més home. Vaig menjar poc i vaig fer moltes abdominals fins a tindre un cos d’atleta amb només 12 anys. I ni una mica de ploma o això deien els meus nous amics heteros.

Sort que vaig tindre un grup d’amigues les quals, amb el pas del temps, totes hem acabat “eixint de l’armari”. Primer amb elles, després amb la meua mare, després amb la meua família, i després amb el meu pare. “Què hauré fet jo en la vida per a meréixer això?” em va dir el meu pare entre llàgrimes abans de fugir amb la meua família. Quan vaig tornar, el primer que em va dir va ser “t’he de voler perquè eres el meu únic fill”, de nou entre llàgrimes. Només he vist el meu pare plorar dues vegades en la meua vida i estic segura que aquest sofriment en realitat ve del missatge d’aquestes frases, no del seu dolor. Hui dia,  no hi ha rancor cap a ell, sí que hi ha cap a l’església, cap a les interpretacions dogmàtiques de qualsevol religió, cap al fals espiritualisme que impulsa a l’odi al diferent.

Hui dia, no hi ha rancor cap a ell, sí que hi ha cap a l’església, cap a les interpretacions dogmàtiques de qualsevol religió, cap al fals espiritualisme que impulsa a l’odi al diferent

Amb el temps he entés perquè mai vaig ser capaç de tornar aquella violència. La violència l’estava interioritzant contra mi. Encara sort que em vaig criar en un poble turístic, en una illa turística amb un clima agraït. Per a mi aquests han sigut els principals factors perquè el meu desenvolupament personal haja sigut “normal”. Normal, perquè és normal, perquè podria ser pitjor, molt pitjor, i perquè la meua comunitat és una de les comunitats més obertes i diversificades d’aquest país. No vull imaginar-ho en un poble de l’Espanya profunda.

No va ser fins a arribar a València amb 18 anys que vaig entendre el significat de la paraula “opressió”. Vaig començar a bregar amb aquesta violència i la vaig convertir en lluita, en apoderament. Vaig començar a desenvolupar la meua sexualitat més lliurement, però no visiblement. Vaig començar a viure en una residència d’estudiants on la jerarquia era òbvia: manaven els veterans “machitos” i adinerats. Un xicotet reflex de com funciona aquesta societat. Tot el que no siga com ells és inferior i manipulable. La gent em pregunta sorpresa que perquè em sent incòmode quan estic envoltat d’homes. Sorpresa em sent jo, de poder acceptar un home només quan un home m’accepta a mi primer.

Hui dia, desconstruir-me del modus operandi d’aquesta societat m’ha portat fins al punt de desenvolupar la meua sexualitat amb tal llibertat, que comence a sentir-me atret per persones més enllà d’uns oblics bonics, una mandíbula quadrada o un penis “perfecte”. Però que no ens enganyen, la lluita no ha acabat mentre continuen existint històries com aquesta.

Vaig començar a bregar amb aquesta violència i la vaig convertir en lluita, en apoderament

Kilian García del Rosario

Foto: Caixa Fosca

Enano, gordo, maricón

Kilian García del Rosario – 22 años

Fuerteventura, “dunas y arenas, aulaga y soledad”, un desierto de microclimas rodeado de agua atlántica. A medio cabalgar entre las culturas española, latina y africana, y con una fuerte influencia cristiana. Ahí nací yo, en el único hospital de la isla, un majorero marica.

¿Quién me fuera a decir a mí que mi sexualidad iba a ser una característica más de mi anormalidad? El empollón impulsivo, intolerante al fracaso, poco empático y autodestructivo. Al que no dejaban jugar al fútbol por maricón, aunque daba igual porque me torcía el tobillo cada vez que tocaba la pelota. Oprimido por los pene-portantes, pero jefe dominante de mi tribu de juegos del recreo. Yo dictaba quién podía y quién no podía jugar con nosotras, pero me vomitaba encima si veía comida tirada en el suelo.

Cuando llegué al instituto había perdido todo mi ánimo hacia el deporte, así que ya no solo era bajo y afeminado, pasé a ser el “enano, gordo, maricón”. Me tiraban cosas a la cabeza, me tiraban al suelo para humillarme, me tiraban de los pantalones para comprobar que mi polla era más pequeña por el hecho de ser afeminado. Y se me tiraban encima, hasta lesionarme. Pero también me lesioné yo. No podía crecer de un día para otro, pero sí podía hacerme más hombre. Comí poco e hice muchas abdominales hasta tener un cuerpo de atleta con solo 12 años. Y ni un poco de pluma, o eso decían mis nuevos amigos heteros.

Suerte que tuve un grupo de amigas en las que con el paso del tiempo todas hemos acabado “saliendo del armario”. Primero con ellas, luego con mi madre, luego con mi familia, y luego con mi padre. “¿Qué habré hecho yo en la vida para merecer esto?” me dijo mi padre entre lágrimas antes de huir con mi familia. Cuando volví, lo primero que me dijo fue “te tengo que querer porque eres mi único hijo”, de nuevo entre lágrimas. Solo he visto a mi padre llorar dos veces en mi vida, y estoy segura de que ese sufrimiento en realidad viene del mensaje de esas frases, no de su dolor. A día de hoy, rencor no hay hacia él, lo hay hacia la iglesia, hacia las interpretaciones dogmáticas de cualquier religión, hacia el falso espiritualismo que impulsa al odio a lo distinto.

Con el tiempo he entendido por qué nunca fui capaz de devolver esa violencia. La violencia la estaba interiorizando contra mí. Menos mal que me crié en un pueblo turístico en una isla turística con un clima agradecido. Para mí éstos han sido los principales factores para que mi desarrollo personal haya sido “normal”. Normal, porque es lo normal, porque podría ser peor, mucho peor, y porque mi comunidad es una de las comunidades más abiertas y diversificadas de este país. No quiero imaginar en un pueblo de la España profunda.

No fue hasta llegar a Valencia con 18 años que entendí el significado de la palabra “opresión”. Empecé a lidiar con esa violencia y la convertí en lucha, en empoderamiento. Comencé a desarrollar mi sexualidad más libremente, pero no visiblemente. Empecé a vivir en una residencia de estudiantes donde la jerarquía era obvia: mandaban los veteranos machitos y adinerados. Un pequeño reflejo de cómo funciona esta sociedad. Todo lo que no sea como ellos es inferior y manipulable. La gente me pregunta sorprendida que por qué me siento incómodo cuando estoy rodeado de hombres. Sorprendida me siento yo, de solo poder aceptar a un hombre cuando un hombre me acepta a mí primero.

A día de hoy, deconstruirme del modus operandi de esta sociedad me ha llevado hasta el punto de desarrollar mi sexualidad con tal libertad, que empiezo a sentirme atraído por personas más allá de unos oblicuos bonitos, una mandíbula cuadrada o un pene “perfecto”. Pero que no nos engañen, la lucha no ha acabado mientras sigan existiendo historias como esta.

Kilian García del Rosario

Foto: Caixa Fosca

  • Compartir a Facebook
  • Compartir a Twitter
  • Share on WhatsApp
  • Compartir a Pinterest
  • Compartir a LinkedIn
  • Compartir a Tumblr
  • Compartir per correu

També pot interessar-te

5 desembre, 2018

UN NADAL EXQUISIT(O)

1 desembre, 2017

Tallers del natural

1 maig, 2017

Per entendre el capitalisme

11 octubre, 2019

INSUBMISSIÓ!

2 abril, 2019

Sobiranies contra el capitalisme

3 març, 2019

Monstruas i centauras

Pàgines

  • Agenda
  • agenda provisional
  • Amics
  • articles
  • Benimaclet Entra
  • BLOG TEST
  • Contacte
  • Events
  • Llocs
  • Manuel Pérez Bernat
  • Nosaltres
  • Política de privadesa
  • Publicidad
  • Revista online
  • Revista Online
  • Revista online
  • Revistas
  • Sopa de quinoa i algues
  • Sosté Benimaclet
  • Talleres
  • Vídeos
  • X Edició de cinema a la fresca

Categories

  • abril 2019
  • actua
  • animals
  • aprén
  • artesans
  • artista
  • benvinguts
  • cine
  • coent
  • combatiu
  • conta
  • cuina
  • dansa
  • de cine
  • diymaclet
  • escriu
  • estiu 2019
  • febrer 2018
  • fent barri
  • fent ciutat
  • fent feminismes
  • humans
  • juny 2019
  • la por
  • lgtbiq+
  • maig 2019
  • març 2019
  • mon
  • politiques
  • polítiques relacionals
  • records
  • revista online
  • salut
  • Sin categoría
  • sona
  • urban art
  • xicotet
© Copyright - Caixa Fosca - powered by Enfold WordPress Theme
  • Twitter
  • Facebook
  • Youtube
Presents al món
Scroll to top

Aquest lloc web utilitza cookies . By continuing to browse the site, you are agreeing to our use of cookies.

OKLearn more

Cookie and Privacy Settings



How we use cookies

We may request cookies to be set on your device. We use cookies to let us know when you visit our websites, how you interact with us, to enrich your user experience, and to customize your relationship with our website.

Click on the different category headings to find out more. You can also change some of your preferences. Note that blocking some types of cookies may impact your experience on our websites and the services we are able to offer.

Essential Website Cookies

These cookies are strictly necessary to provide you with services available through our website and to use some of its features.

Because these cookies are strictly necessary to deliver the website, refuseing them will have impact how our site functions. You always can block or delete cookies by changing your browser settings and force blocking all cookies on this website. But this will always prompt you to accept/refuse cookies when revisiting our site.

We fully respect if you want to refuse cookies but to avoid asking you again and again kindly allow us to store a cookie for that. You are free to opt out any time or opt in for other cookies to get a better experience. If you refuse cookies we will remove all set cookies in our domain.

We provide you with a list of stored cookies on your computer in our domain so you can check what we stored. Due to security reasons we are not able to show or modify cookies from other domains. You can check these in your browser security settings.

Google Analytics Cookies

These cookies collect information that is used either in aggregate form to help us understand how our website is being used or how effective our marketing campaigns are, or to help us customize our website and application for you in order to enhance your experience.

If you do not want that we track your visit to our site you can disable tracking in your browser here:

Other external services

We also use different external services like Google Webfonts, Google Maps, and external Video providers. Since these providers may collect personal data like your IP address we allow you to block them here. Please be aware that this might heavily reduce the functionality and appearance of our site. Changes will take effect once you reload the page.

Google Webfont Settings:

Google Map Settings:

Google reCaptcha Settings:

Vimeo and Youtube video embeds:

Other cookies

The following cookies are also needed - You can choose if you want to allow them:

Privacy Policy

You can read about our cookies and privacy settings in detail on our Privacy Policy Page.

Política de privadesa
X