Fuerteventura, “dunes i arenes, argelaga i soledat”, un desert de microclimes envoltat d’aigua atlàntica. A mig cavalcar entre les cultures espanyola, llatina i africana, i amb una forta influència cristiana. Ací vaig nàixer jo, en l’únic hospital de l’illa, un “majorero marica”.

Qui m’havia de dir a mi que la meua sexualitat anava a ser una característica més de la meua anormalitat? El “empollón” impulsiu, intolerant al fracàs, poc empàtic i autodestructiu. Al qual no deixaven jugar al futbol per maricón, encara que era igual, perquè em torçava el turmell cada vegada que tocava la pilota. Oprimit pels penis-portants, però jo era el cap dominant de la meua tribu de jocs de l’esbarjo. Jo dictava qui podia i qui no podia jugar amb nosaltres, però vomitava si veia menjar tirat per terra.

Quan vaig arribar a l’institut havia perdut tot el meu ànim cap a l’esport, així que ja no només era baix i efeminat, sinó que vaig passar a ser el “nan, gros, maricón”. Em tiraven coses al cap, em tiraven per terra per a humiliar-me, m’estiraven els pantalons per a comprovar que la meua polla era més xicoteta pel fet de ser efeminat. I se’m tiraven damunt, fins a lesionar-me. Però també em vaig lesionar jo. No podia créixer d’un dia per a un altre, però sí que podia fer-me més home. Vaig menjar poc i vaig fer moltes abdominals fins a tindre un cos d’atleta amb només 12 anys. I ni una mica de ploma o això deien els meus nous amics heteros.

Sort que vaig tindre un grup d’amigues les quals, amb el pas del temps, totes hem acabat “eixint de l’armari”. Primer amb elles, després amb la meua mare, després amb la meua família, i després amb el meu pare. “Què hauré fet jo en la vida per a meréixer això?” em va dir el meu pare entre llàgrimes abans de fugir amb la meua família. Quan vaig tornar, el primer que em va dir va ser “t’he de voler perquè eres el meu únic fill”, de nou entre llàgrimes. Només he vist el meu pare plorar dues vegades en la meua vida i estic segura que aquest sofriment en realitat ve del missatge d’aquestes frases, no del seu dolor. Hui dia,  no hi ha rancor cap a ell, sí que hi ha cap a l’església, cap a les interpretacions dogmàtiques de qualsevol religió, cap al fals espiritualisme que impulsa a l’odi al diferent.

Amb el temps he entés perquè mai vaig ser capaç de tornar aquella violència. La violència l’estava interioritzant contra mi. Encara sort que em vaig criar en un poble turístic, en una illa turística amb un clima agraït. Per a mi aquests han sigut els principals factors perquè el meu desenvolupament personal haja sigut “normal”. Normal, perquè és normal, perquè podria ser pitjor, molt pitjor, i perquè la meua comunitat és una de les comunitats més obertes i diversificades d’aquest país. No vull imaginar-ho en un poble de l’Espanya profunda.

No va ser fins a arribar a València amb 18 anys que vaig entendre el significat de la paraula “opressió”. Vaig començar a bregar amb aquesta violència i la vaig convertir en lluita, en apoderament. Vaig començar a desenvolupar la meua sexualitat més lliurement, però no visiblement. Vaig començar a viure en una residència d’estudiants on la jerarquia era òbvia: manaven els veterans “machitos” i adinerats. Un xicotet reflex de com funciona aquesta societat. Tot el que no siga com ells és inferior i manipulable. La gent em pregunta sorpresa que perquè em sent incòmode quan estic envoltat d’homes. Sorpresa em sent jo, de poder acceptar un home només quan un home m’accepta a mi primer.

Hui dia, desconstruir-me del modus operandi d’aquesta societat m’ha portat fins al punt de desenvolupar la meua sexualitat amb tal llibertat, que comence a sentir-me atret per persones més enllà d’uns oblics bonics, una mandíbula quadrada o un penis “perfecte”. Però que no ens enganyen, la lluita no ha acabat mentre continuen existint històries com aquesta.