Han passat molts anys des que vaig fer el pas d’eixir de l’armari, un procés que les persones LGTBI+ donem de formes diverses i que suposa un camí que canvia la nostra forma de situar-nos en la vida; i també no podem negar que comença un camí pedregós perquè quan qüestiones les normes socials heteronormatives t’enfrontes a resistències i prejudicis per part de la societat.

Tenia 18 anys i molts dubtes al cap. Abans no teníem tants referents, no ens parlaven de què existien moltes formes d’estimar (sabem que encara queda per fer, però amb les lluites socials als carrers hem anat guanyant drets i hui afortunadament les nostres joves tenen referents en les quals visualitzar-se) i en aquest escenari era normal que tinguérem dubtes, inseguretats, que ens sentírem fora de tot.

Cadascuna fem aquest pas com millor sabem o podem. Jo no ho tenia gens clar, no sabia què sentia, però tenia clar que alguna cosa estava canviant en mi. Va començar el moment de buscar informació del que sentia, vídeos, articles, i cercar on sentir-me entre iguals. Així vaig descobrir l’existència del Grup Jove del Col·lectiu Lambda, un espai de trobada de la joventut LGTBI+ i també de denúncia de la LGTBIfòbia existent.

Sense parlar-ho amb ningú, vaig apropar-me a una reunió. Vaig entrar a la seu amb el cap acatxat sense saber molt bé què feia allí. I de sobte em vaig trobar en un grup entre iguals, un espai on sentir-me segura, en confiança encara que no ens coneguérem… Un espai on totes estàvem orgulloses de ser com som. Començàrem a muntar tallers, campanyes de denúncia, de visibilització, etc. Alhora que creixíem com a grup, ens cuidàvem i ens acompanyàvem. Érem a poc a poc una pinya.

Dels feminismes hem aprés que els espais organitzatius també han de ser espais de cures, llocs on sentir-nos segures i en llibertat de ser com som. Aplicar a les nostres assemblees pràctiques feministes sabem que és un acte totalment revolucionari en aquest temps d’individualitat, de masclisme a tot arreu.

Sense adonar-nos, érem un grup combatiu on vàrem transformar les nostres pors en reivindicacions, les nostres inseguretats en orgull, on des de l’alegria féiem front a les violències del sistema patriarcal i heteronormatiu. I així la forma d’enfrontar-te a la vida canvia de sobte.

Quan fem de la nostra forma d’estimar un acte polític, passem de l’homofòbia interna que moltes hem sentit a un apoderament col·lectiu, i és quan sentim bé a dins això que en diem “orgull”. Un dia t’adones que vas a contracorrent, però et sents suficientment apoderada per saber que vius la vida que realment vols.

Quan et travessa alguna desigualtat (bé siga per ser dona, racialitzada, trans, lesbiana, amb diversitat funcional…) i fas un pas endavant per acabar amb elles, no sols tu sinó entre totes, et sents orgullosa i en pau amb el qual eres i amb el que vols ser.

I en aquest camí d’apoderament personal i col·lectiu aprenem que juntes som més fortes, que aquest sistema cisheteropatriarcal, racista i capitalista ens oprimeix a “las nadie” de moltes formes, i deixem de sentir-nos soles. La lluita contra la LGTBIfobia no és aïllada, només és possible amb la intersecció amb la resta de les lluites contra les opressions i discriminacions. Perquè aquest sistema és un tela d’aranya connectada i per a trencar-la només hi ha una forma: fer-li front totes juntes.

Aquestes xicotetes revolucions que fem, que parteixen d’allò més quotidià, són com rierols que ens transformen per dins i al nostre voltant. Sabem que trencar la norma i els estereotips no és senzill, però quan ho fem ens llevem una vena que caurà per sempre. I és així totes juntes com és més fàcil fer passos endavant.