Mariconades diverses
Daniel Abad García – 25 anys
Arriba ara el maricón a parlar de mariconades… a parlar de les mariconades dels seus problemes i de les mariconades de les seues pors. No és sarcasme, però estic escrivint precisament per maricón, escric seguint les “lògiques de visualització d’altres realitats” per a emplenar el contingent solidari d’identitats. Andalusa i obrera de condició social i consciència, maricón com a identitat i essència. Ansietat, més forta, més lleu, més latent, més estable, depenent del moment, de l’hora, de l’espai…
No vinc a fer el paper de víctima, ni de bon tros, de la mateixa forma que no es tracta de plantejar una oda a les violències del sistema patriarcal cap a un determinat tipus de cossos… i és que, per molt subversiva que siga la nostra identitat, companyes, una orientació sexual no és norma sine qua non en la generació d’una dissidència sexual. Ens fan creure que les nostres merdes de mariconades són problemes individuals; costa socialitzar, costa ser sociable i els únics espais de comoditat i seguretat són aquells polititzats, però no tots els espais polititzats serveixen… Només en aquells espais polítics on són característics aquests quadres: amb altres maricons, treballadores sexuals, “bolleres”, trans, bi… és on finalment ens trobem entre iguals. Espais on ens mirem als ulls i ens sabem, ens pensem i ens cuidem. Allí on tota aquesta ansietat, totes aquestes mariconades de problemes i pors, es transformen en lluita i en ràbia, enfront d’aquest sistema que ens vol castrades emocionalment, dòcils i productives dins d’aquesta amalgama assalariada anomenada societat.
Els únics espais de comoditat i seguretat són aquells espais polítics amb altres maricons, treballadores sexuals, “bolleres”, trans, bi… espais on ens trobem entre iguals
Són moments de les (mal anomenades) lluites identitàries, aquelles lluites entre les despulles socials els quals el sistema i la societat miren amb fàstic i condescendència… i és precisament des d’ací des d’on lluitem, perquè és ací on històricament ens han situat. Es tracta de partir des de l’espai on ens plantegem i planifiquem, perquè són els vostres moviments (que també són els nostres) els que ens situen en altres posicions, fent-li la jugada al sistema. Des de tots els àmbits de la lluita social, no es cau en el compte del desplaçament que genereu: les vostres mirades d’estranyesa, la vostra merda de virilitat, les vostres formes d’estar i… tristament, de no estar. Volem estar i hem d’estar (ja estem). No demanem comprensió, perquè no és la vostra realitat, però sí que demanem treballar per a generar espais realment segurs que tendisquen a això i, per a això, senyors, toca remangar-se… toca treballar individualment i no esperar l’adveniment d’una nova estructura que ens canvie i que ho canvie tot, perquè, companys (seguim en masculí intencionadament), és massa messiànic…
Allí on totes aquestes mariconades de problemes i pors, es transformen en lluita, enfront d’aquest sistema que ens vol castrades emocionalment, dòcils i productives dins d’aquesta amalgama assalariada anomenada societat
Hauríem de centrar les nostres mirades a analitzar la vertadera complexitat de l’assumpte: la masculinitat i la seua dominació. I en com interactua amb la vulnerabilitat i la fragilitat. Vulnerabilitat, que és sinònim de violència, de com ens han ensenyat a canalitzar les nostres emocions, de com estem legitimats per a exterioritzar des de l’agressivitat, sotmetent a les altres parts a la pena i el món interior.
Jo preferisc parlar que devem amariconar-nos. Que hem de parlar de les mariconades de les nostres pors i problemes. Que hem d’aprendre a comunicar i transmetre les nostres emocions, d’exposar-nos vulnerables per a així poder cuidar i ser cuidats.