Sóc Alexandra, vaig arribar a València en 2007 per a estudiar Disseny Gràfic. Va ser ací, en el primer any de carrera quan vaig comprendre definitivament que la meua “jo” interior no anava per a res en concordança amb el meu cos. Vaig decidir començar llavors el meu procés de reassignació de sexe. La veritat és que per a res va ser un procés traumàtic o que em sentira rebutjada, tot el contrari! Recorde amb molt d’afecte el primer dia que vaig mostrar “el meu nou jo”, el meu jo vertader, als meus companys de classe. Havíem de presentar un projecte en grup per a Història de l’Art sobre Gaudí i vaig aprofitar aquest moment per a parlar d’això a tots. Va ser un alliberament enorme i vaig comptar amb el suport de molta gent bonica, que va acceptar i va celebrar la meua decisió.

Per part de la meua família vaig rebre el suport d’absolutament tots (una cosa realment important per a mi). Poc després de comunicar-los la meua decisió, van contactar amb mi del diari El País Setmanal. Em van fer una entrevista d’allò més natural per a la secció “joves en trànsit” i vaig ser la portada del suplement. El següent diumenge es va publicar i d’aquesta manera vaig poder donar a conéixer la meua “nova” situació a tots. En aquests moments vaig començar a ser jo realment, em vaig sentir molt feliç en veure que començava per fi a convertir-me en la xica que sempre vaig ser i vaig voler ser.

Al llarg d’aquests anys també he viscut alguna situació en la qual m’he sentit rebutjada, o poc valorada. No tot és de color de rosa. Persones que simplement buscaven assaciar la seua curiositat sexual o que, en conéixer la meua història, ni tan sols van fer un pas més per a conéixer-me com a persona, encara que els agradara i els atraguera. També en alguns temes de paperassa, quan el meu DNI encara no estava d’acord amb la meua identitat. Realment, encara que alguns d’aquests moments han deixat cicatriu, evite donar-los la més mínima importància. Els vaig transformar en aprenentatge i em van fer espavilar en molts sentits i valorar-me a mi mateixa. Em quede amb la gent i amb les situacions (que són moltes) en les quals puc ser jo, on no hi ha tabús ni pors i on no he d’amagar res. Només tenim una vida. Millor gaudir-la siguem com siguem i no amagar-se, no? La resta millor deixar-ho volar…

Una cosa que m’ha ajudat amb tot açò i m’ha acompanyat durant tota la meua vida ha sigut l’art. Des de molt xicoteta, sirenes, bruixes, guerreres i animals de tota mena han omplit els meus quaderns de dibuix. M’ajuda realment a expressar molts moments. Puc esplaiar-me, mostrar les meues pors, desitjos, llums i ombres, crear els meus propis mons en clau de fantasia però alhora carregats de realitat i significat. Actualment treballe com tatuadora i il·lustradora. És una cosa que gaudisc moltíssim i que omple tota la meua vida. Compartisc aquesta passió per l’art amb els meus amics de la crew SNC, més enfocada al món del street art i el grafiti, on aprenem molt els uns dels altres i no ens falten les rialles i la motivació.

Finalment, m’encantaria animar a totes les persones a fer “aquest salt” davant qualsevol canvi que tinguen en les seues vides. La resistència al canvi, estar en un lloc, situació o amb persones que no et corresponen és el que realment dol… Així que, sense gens de por, mireu dins de vosaltres, escolteu aquesta veueta (que mai sol equivocar-se) i poseu-vos en acció. Una vegada fet això, la resta actua sempre a favor teu , així que… ànim! A gaudir la vida amb tots els seus colors i a riure’ns de les nostres ombres!