El sistema actual genera moltes desigualtats: econòmiques, socials, polítiques, culturals… Però hi ha una sola cosa la qual viu qualsevol persona nascuda: el temps de vida. Ningú ix amb vida d’ací, independentment de la classe social, el sexe, l’ètnia, la discapacitat, l’edat, la preferència sexual, la identitat, la ideologia, la disciplina laboral a la qual pertany…, etc. Tenint en compte que la vida és realment complexa. Per tant i, segons el meu entendre, aquest concepte es podria seccionar en tres grans apartats: treball (“Els diners no em fan feliç, em fan falta”), relacions (“l’ésser humà és un animal social per naturalesa”) i salut (“la millor estètica és la salut”).

Actualment les noves tecnologies ens ajuden en el nostre dia a dia, però també ens limiten, ja que les xarxes socials ens generen una condició de present extrem: estar físicament en una situació però digitalment en una altra (com quan quedes amb un conjunt d’amistats però estàs amb el mòbil mentrestant). I, com que avui dia és més fàcil tenir aquest tipus de tecnologies, la probabilitat de no viure el moment i aprofitar-lo és realment alta. O ens deprimim pel passat o ens preocupem pel futur, però el que de veritat importa és el present, ja que és l’únic moment que realment podem viure.

I respecte a l’atzar (també conegut com a aquells conjunts de factors i variables causa-efecte que, associats amb el qual s’entén com a sort, són aquelles coses que escapen del nostre propi control), en fi, també pot suposar un generador de pors. El fet de no tindre un coneixement concret sobre els esdeveniments futurs pot provocar una gran incomoditat si no s’accepta el component d’atzar propi de la vida (aquest mateix escrit també posseeix el seu propi contingut imprevisible, el qual va descobrint-se a poc a poc per un servidor). Una mínima constància, una mínima estabilitat són imprescindibles a l’hora de viure feliçment.

Ja siga a efectes de treball (no només subsistir econòmicament, sinó també fent-ho amb el plaer de gaudir dels camps del saber que t’apassionen, fent així de l’experiència de treballar un notable gaudir realitzador en l’àmbit personal), de relacions (sense toxicitats, prejudicis inútils, ni idees incoherents establertes per una societat que, moltes vegades, simplifica sense sentit i de manera deliberada les coses) o de salut (o siga, el que és imprescindible per a la resta d’aspectes de la vida, ja que sense salut, la resta de coses de la vida són inaudibles).

Avui dia tindre treball és una sort, i tindre un treball digne és un brillant privilegi. Però no a causa de l’escassesa de talents, sinó a causa del capitalisme (al qual sempre li beneficia tenir cert percentatge d’atur i, sobretot, pobresa en general). El fet de treballar en una cosa la qual no és la teua passió és un afegit a la idea de “viure per a treballar”, quan és el contrari la seua versió saludable: La professió i l’afició deuen ser el mateix. I no parle del fet que la teua professió comprenga la teua afició, sinó més aviat al contrari.

Respecte a les relacions… bé, és naturalment normal que això del poliamor xoque tant, ja que la societat no està educada per al poliamor ni a les relacions obertes, sinó més aviat a la monogàmia i al que és tancat. Aquesta idea no és necessàriament malaltissa (és com els cànons de bellesa en general, és a dir, una persona que els complisca no és necessàriament malaltissa), el que és malaltís i tòxic és restringir opcions alternatives si aquestes poden ser també coherents i saludables.

I la salut… en fi. Segons les mateixes entitats sanitàries, la salut va més enllà de l’aspecte purament fisiològic, ja que també cal tenir en compte la salut psicològica, social… Per tant, la salut pot comprendre els dos camps anteriorment anomenats. Al final invertir en salut, tant en particular (exercici, nutrició i descans) com en general és el millor pla de pensions realitzable per a gaudir el millor possible de la vida en aquesta imprevisible i, en molts casos, terroríficament perillosa realitat.

Aquesta és una de les millors maneres d’assegurar, sense por, viure el moment. Sabent que contribueixes al teu benestar general i, així, a envellir millor.

En fi. En la meua sincera opinió no hem de tractar d’evitar tindre por a la vida, sinó més bé assegurar-se de tindre els hàbits i les ferramentes en general necessàries per a poder gestionar-la el més eficientment possible.