Algunes vegades quan em pare a pensar trec la conclusió de què les meues pors són molt diferents de les pors de la majoria dels xiquets i xiquetes de la meua edat, les meues pors són diferents, pors de persona paranoica i extravagant. Però si ho pense en profunditat, m’adone que les pors són personals i diverses. Cadascú té les seues pors i totes són respectables. Les pors més recurrents dels meus companys i companyes són: por als pallassos; a la foscor; als personatges de pel·lícules de terror com a Chucky, a la xiqueta de L’exorcista; als segrestadors, a les aranyes, a alguns mestres, a les serps, a la sang, etc.

Els meus temors més insòlits són la por a l’infinit, a l’univers, perquè és una cosa que no entenc. Em fan por totes les coses que l’ésser humà no pot explicar. Reflexionar sobre aquest tema em fica tensa, no sé bé perquè, però és un tema que no puc evitar reflexionar.

Sempre al meu cap preguntes com: Qui sóc jo? En un univers tan gran, infinit, jo no sóc res, els humans som quasi inexistents. Com de gran és tot? Impossiblement gran, no té final, el tot en el no-res: mai s’acabaria.

Pot paréixer estúpid, però em fan por els controls per pujar a l’avió: i si he fet alguna cosa mal? I si m’han d’escorcollar? Quina por! No sé on posar les coses i m’estresse. Tampoc m’agrada molt pujar en avió perquè tinc por que passe alguna cosa i arribe el fi del meu temps. Però és una ximpleria.

També tinc pors que crec que compartisc amb més xiquets i xiquetes. Com la por als exàmens. Potser açò està a causa del fet que tinc por a fer les coses malament, però també a algunes persones, em dóna la sensació que tenen por a ser inferior als altres. Que també és normal. Jo també tinc pors així, pors de les quals no estic res orgullosa, però és inevitable. Com por a ser la pitjor en tot, o a no ser la millor en res, una cosa que si em passa.

Encara que, hi ha una por que la majoria dels éssers humans tenim: la por a la mort. La mort d’algú que estimem o, simplement, a la mort de nosaltres mateixos. Que alguna cosa ja mai torne, que deixe d’existir, no poder experimentar aquesta sensació mai més. Jo que no he experimentat cap pèrdua important, no puc ni imaginar quanta por li deu proporcionar a algú que ja ha passat per açò.

Les pors no són dolentes sempre, moltes vegades ens ajuden a prendre decisions responsables i més segures. Però hi ha algunes pors que actuen de forma negativa, i que hem d’intentar superar, encara que moltes vegades siga difícil, potser pots afrontar-ho amb ajuda d’algú.

Però també hi ha pors de les quals mai ens distanciarem, perquè son part de nosaltres. Les pors que tenim sempre estan relacionats a alguna cosa: la forma en què pensem, les coses que ens han passat, coses que somiem… Tots tenim por d’alguna cosa, encara que algunes persones ho oculten més que altres, encara que siguen diferents. Tots tenim pors, pors que ens fan com som.