Fins on puc recordar, sempre he tingut por a les altures. No tan sols als precipicis, en les balconades de les finques, sinó que el problema també apareixia quan a la llitera on dormia a la meua infància, sentia rere de la meua esquena les quatre plantes que em separaven de l’asfalt.

El vertigen ha marcat moments importants a la meua vida, moments als quals he hagut de prendre decisions per poder avançar i no perdre’m les coses que volia viure per tan sols una por. Així que vaig haver d’aprendre a conviure amb aquesta sensació que travessa tot el cos, em paralitza mentalment i fa que la terra tremole al meu voltant.

El vertigen el relacione directament amb la vergonya, una altra forma de por que esdevé en la meua infància i perdura fins al dia d’avui. Totes dues, em generen les mateixes sensacions i em provoquen problemes a l’hora de voler enfrontar certes situacions que per altra banda són desitjades per mi. Aquests “productes globals” que la meua persona va assolir com a pròpies a la meua infància arran d’una educació globalitzada, on imperava la religió i en gran mesura la repressió cultural i assumpció d’uns valors molt allunyats de la concepció d’universalització, influenciant-me i convertint-se de vegades en una mena de terrorisme social i propi front a les meues capacitats individuals, d’alguna manera es van convertir en motors per a identificar quines coses havia d’enfrontar amb major atenció. Observar quines eren i són les meues barreres i obtenir l’estratègia per aconseguir els meus objectius sense veure’m aturada per aquesta forma de violència històrica.

Quan acceptes que un desig estrany hi ha darrere del vertigen, que llevat de sentir que alguna cosa inesperada succeirà, sinó que és una forma d’encanteri a les altures on d’alguna manera jugues amb la idea fatal de voler llançar-te, i que això mateix passa amb la vergonya, on sempre en qualsevol situació que pot resultar vergonyosa, sents que tu vas a fer justament allò que no desitjaries que passara, comprens que tot aquest simulacre succeeix al teu cap, i que és la cultura global la que atempta contra tu mitjançant les pors perquè no sigues un ésser orgànic i mentalment lliure. Així que et planteges fer front a la realitat amb les teues pors com una forma de resistència, un activisme personal.

Quan vaig agafar un llibre de Jean Baudrillard per primera vegada, recorde perfectament que vaig sentir al lleguir: “¿Y qué es el vértigo sino eso que, al mismo tiempo parece forzar a las personas a querer actualizar incondicionalmente la Idea?”. Vaig sentir una profunda alliberació, una sensació de suport, un motiu més per continuar enfrontant els límits. Reconéixer que en la por és on ens trobem en l’homogeneïtzació social, en el producte humà que la lògica global procura. Tal com succeeix amb els drets, que d’alguna manera juguen el mateix paper que qualsevol producte global (com el capital o el petroli). Tot resulta ser part d’un virus en cadena, que destrueix les nostres capacitats de resistència i formes heterogènies, els nostres simbolismes i rituals i ens fa a través de les pors éssers domesticats. Açò em dóna l’oportunitat d’atrevir-me a veure aquesta agitació interna que provoca la por i els mètodes que utilitze per enfrontar-lo, com una opció de revolució personal i una decisió conscient d’allunyar-me d’aquest protocol d’actuació de les formes de control.

Trobar en les pors un espill on veure allò que ens censura, contamina, aliena i ens frena, pot ser una alternativa per a veure les traves externament i assegurar la perdurabilitat i constant replantejament de la vida com a persones pensants, creadores, sensibles i amb desitjos de llibertat, cultura, democràcia i drets humans.