La por és una de les emocions més fortes que podem tenir. És evolutiva, indispensable per a la nostra supervivència. Tots tenim temors i els manifestem de maneres infinites. Sovint he pensat en el fet que la por, malgrat la seua importància, rep molt poca atenció i a parer meu es parla massa poc d’ella. Mostrar els temors sembla ser un signe de feblesa i per descomptat aquesta no és una característica benvinguda en el capitalisme.

Tinc por d’escriure públicament sobre mi, sobre les meues experiències personals. Així que m’agradaria aprofitar l’espai d’aquest article per a sentir una mica de la meua por i parlar sobre alguns temors del meu passat.

Vaig tenir una infància molt feliç, excepte pel que fa a alguns detalls. Vaig créixer juntament amb els meus 3 germans en una família de testimonis de Jehovà. Pel que puc dir, sempre hi ha hagut temors en la meua vida. La por de no ser acceptat pels amics a l’escola per rebutjar totes les invitacions d’aniversari i no participar en les celebracions com ara el Nadal o el carnestoltes. La por de parlar en públic davant una gran audiència. Estava més que preparat per a dirigir-me a les persones del carrer i explicar-los les bones noves.

No obstant això, parlar front una gran multitud de persones em feia tremolar els genolls.

En tals situacions el nostre cos diu: Fuig! Una sensació que probablement tots coneixeu. Un temor al qual també ens podem exposar deliberadament hui dia, a través d’activitats com ara el puenting, per tal d’experimentar un sentiment d’eufòria i adrenalina.

Un altre temor que va ser molt estressant per a mi va ser l’omnipresència de Déu. No podia cometre ni un xicotet pecat sense saber que Déu Jehovà m’estava observant. Hi havia alguns xicotets i regulars pecats que no volia i tampoc podia abandonar, i això em generava una espècie de cansament i frustració, pel càrrec de consciència, per saber-me observat a tota hora per Déu.

Des que vaig nàixer la mort ha estat sempre present i absent al mateix temps. Fins als 16 anys pensava que no anava a viure més enllà de l’any 2000 en aquest sistema tal com el coneixem. Estava convençut que el Déu Jehovà anava a fer la seua neteja global amb l’Harmagedon  i que només un 0,1% de la població anava a sobreviure. En el meu cas concret significava que en principi jo anava a sobreviure però que tots els meus companys d’escola anaven a morir. I que a més, d’alguna manera era la seua culpa perquè no havien volgut sentir la paraula de Déu. Portava una targeta amb mi que rebutjava les transfusions de sang, i així haguera sigut, arribat el cas. Perquè estava convençut que en cas de mort, segurament hauria ressuscitat. Així que la mort no era una cosa tan greu perquè segons aquestes creences, els Testimonis de Jehovà la poden esquivar.

Els Testimonis no solament creuen que la seua religió és “la veritat”, ells ho saben. No es tracta d’una creença, és una certesa. I així ho vivia jo. No obstant això, durant l’adolescència em sentia molt limitat intel·lectual i sexualment, i això va fer precipitar la meua decisió. Encara que no tenia dubtes sobre la veritat de la meua religió, vaig prendre la decisió de rebutjar la vida eterna a canvi d’una vida més curta però més lliure. Això va ser un procés que va durar molts anys, anys de reformatejar el meu cervell, i cada dia estic orgullós d’haver fet aquest pas.

La meua decisió va ser com saltar des d’un avió. Òbviament una bogeria irracional decidir perdre la vida eterna. Però vaig guanyar en llibertat. He guanyat la por d’equivocar-me, de no saber quin és el sentit de tot plegat i de no saber com funciona la vida. També he aprés a improvisar. He guanyat la vida com un miracle i misteri. La vida no és només com la pensem, sempre és una altra cosa també. La gent que no la vivim seguint el manual de Déu, hem d’inventar-nos-la cada dia.

No m’agradaria que això sembles una crítica cap als creients, senzillament per mi la vida abans era més fàcil, però ara és infinitament més bonica.

La por ens pot destrossar o fer-nos més forts.