Por a la desmemòria

María José Vizcarro Villalonga – 56 anys

Cal advertir que mai he sigut una persona especialment temorosa. Vaig caminar una infància feliç, on ni en la foscor hi havia monstres. Vaig trotar per una adolescència en la qual els reptes i les lluites anaven de la mà. Vaig galopar per una joventut lluminosa de descobriments. Vaig anar sola, vaig anar de nit, vaig freqüentar “males companyies”, vaig conquistar drets… Vaig descobrir i em vaig descobrir. Vaig triar. Vaig poder fer-ho. Vaig tindre la fortuna de compartir camins, il·lusions i de construir grup, teixit, associació…

Quasi totes les meues pors van ser protectores i fugaces. Útils en la seua majoria. Algunes em van llastrar i vaig haver d’aprendre a rebutjar-les a vegades amb virulència.

Amb la maduresa vaig començar a témer pels qui m’envoltaven i depenien de mi. Vaig aprendre a bregar amb malalties, rebequeries, dolors de l’ànima i exclusions vàries. De ser cuidada a cuidar-me, i per haver-me cuidat vaig aprendre a cuidar. Vaig tindre la sort d’acompanyar als meus majors a través una vellesa amb malaltia però amb esperança. Vam transitar una tardor afable. Vaig descobrir, com un regal, la força de la infància.

En els meus 56, em descobrisc tement pel futur dels meus. Tement per un futur que mai em va preocupar en allò personal. I no em reconec

Ja vaig perdre la lluentor de la joventut, la seua agilitat i la seua riallada. Vaig donar la benvinguda als quilos no desitjats, a certa lentitud involuntària, al riure i el somriure mantingut.

En els meus 56, treballosament conquistats, em descobrisc tement pel futur dels meus. Tement per un futur que mai em va preocupar en allò personal. I no em reconec.

Fa anys vaig començar a rescatar antics símbols (aquell “Llibertat d’expressió” de la meua adolescència se’m fa cada dia més urgent!); les reivindicacions de drets -que créiem conquistats-, se m’han contestat amb represàlies laborals encobertes; les respostes als meus fills i filles a les seues preguntes sobre “el que passa” s’han cobert d’una pàtina d’aspror… No es pot fer entendre l’injust.

M’assalta certa angoixa quan la tossuda realitat de desigualtat i intolerància s’instal·la en el meu jo cansat

Es pot teoritzar sobre la reversió de l’educació com a “ascensor social” o sobre el precariat o sobre la creixent involució en drets i llibertats, a sobre la sobreexplotació del planeta… però no es pot explicar a una xiqueta o a uns joves que hi ha gent que està en la presó per ser conseqüent amb el que pensa, que és pitjor votar que robar, que en el seu col·legi (públic, clar) mai faran un intercanvi amb Nova Zelanda –ni falta que fa!-, que l’esforç pel treball ben fet no sempre es recompensa, que el mòbil del qual no poden prescindir causa el sofriment de tants, que la inconsciència i la ignorància poden acabar en mesos amb les conquestes de generacions…

No és només el seu futur el que està compromés, és el nostre demà com a comunitat, com a poble.

No faig peu quan trac el cap a l’insegur futur de les meues filles i fills. M’assalta certa angoixa quan la tossuda realitat de desigualtat i intolerància s’instal·la en el meu jo cansat. Llavors recorde al Silvio de la meua joventut: “creía mi alma inservible, pero era cansancio normal, nada más” i afeblisc els meus temors a força de convicció i esperança.

Crec en la capacitat de lluita i de canvi de la seua generació. Confie en els seus valors i en el seu valor.

Crec en la capacitat de lluita i de canvi de la seua generació. Confie en els seus valors i en el seu valor

I, malgrat tot això, m’he sorprés en alguna nit d’insomni fent front a la insídia i el neguit d’aquests nous temors. Preferiria enfrontar la decadència personal, l’estabilitat vital o professional, eixes pors corrents i normals, que pots compartir amb la simpatia i complicitat de qui t’escolta. Llavors desitge i em repetisc, com un mantra, no instal·lar-me en el temor ni en la queixa. I bellugue resignada el cap quan els meus em renyen per no tancar la porta o recollir autoestopistes, renunciant a fer-los entendre que sentir-me lliure és un do al qual no vull renunciar per por.

María José Vizcarro Villalonga

Foto: Caixa Fosca

També pot interessar-te