Por a nit plena, mentre estàs escrivint, a encendre la darrera cigarreta que resta al paquet perquè després saps que ja no hi haurà més. La feredat de no saber trobar les paraules escaients. Paüra d’aixecar-te de matí i haver d’encarar un nou dia en un món hostil. Por a que torne a passar allò que una vegada et va fer tant de mal. Paüra a que quelcom de dolent es creue en el camí d’aquelles persones que estimes. Pànic a no saber expressar-te i no ser comprès per això. Por a no saber escoltar en el moment precís i ser capaç de dir allò que caldria. Vertigen en abocar-se als penya-segats de l’Avern i veure’t a tu mateixa al fons i guaitar l’atzur i no ser capaç d’abastar-ho amb els dits ni que només fos per una vegada. Por de no poder viure com penses i acabar pensant com vius. Feredat de no tenir la força suficient per a superar les traves. El vertigen de pensar que aquella vegada no vas fer l’impossible per evitar el desastre. El neguit de constatar que el vi se t’ha acabat i ja és massa tard per agenciar-se una altra ampolla. La por de saber que mai no en tenim prou d’aquelles petites coses que et fan la vida una mica més agradable. Paüra a un cop haver ultrapassat la ratlla definitiva, no tenir la traça de trobar la senda de tornada. Por d’ésser i de deixar d’ésser.

Diuen que la por nia ben a dintre nostre tot i que moltes vegades apareix disfressada d’element extern. Exactament com diu W. Shakespeare per boca del Duc d’Atenes a la seua obra El somni d’una nit d’estiu, “és allò que quan les ombres cauen sobre el bosc ens fa veure una fera on només hi ha una mata”. Totes sentim por, tenim por, el secret, però, consisteix en ser-ne conscients, lluitar contra ella i vèncer-la, perquè tot i ser un avís davant un possible perill, també pot arribar a paralitzar-nos.

Diuen, també, que és la por l’eina per excel·lència que fa servir El Poder per tal de sotmetre’ns als seus dictats, ja ens fan saber que és l’Estat qui té el monopoli de la violència. Paüra a la misèria, por a la presó, temor a la repressió, feredat a la precarietat, por a expressar allò que penses i sents, paüra a ser foragitat als marges, temor a la docilitat dels altres, por a somiar, a ésser lliure, a ésser tu amb les altres. Còmplice necessària és aquella doctrina que des de ben petites a algunes de certa edat intentaren clavar-nos en el cap sota aquella, ara irrisòria, amenaça de passar l’eternitat entre flames.

Com confirma E. Fromm al seu assaig La por a la llibertat, el feixisme aquesta expressió política de la por a la llibertat, no és un fenomen accidental d’un moment i un país concret, sinó que és la manifestació d’una crisi pregona que abasta els fonaments de la nostra civilització i és el resultat de les seues contradiccions. Eliminar el perill del feixisme significa fonamentalment suprimir aquestes contradiccions en el seu doble aspecte: estructural i psicològic.

Altrament com va escriure aquell cantant del Poble Sec, “la vida és cosa de valents que tot plegat són quatre dies i el temps no deixa gaire temps”.