EIXA
Entrevista per Manuel Pérez Bernat
Sent espectadora del teu treball com el definiries?
“Ostres que pesada, sempre fent grans mans!”
Què t’agrada dibuixar? M’agrada tractar conflictes i temes quotidians. En realitat, dibuixar per dibuixar. Crec que no pare de dibuixar persones i mans gran, això em pareix ara en revisar tot el que tinc per ací. Espere que algun dia se m’apegue l’abstracció magnífica que fa Carmen i tot anirà millor.
Quins són els teus referents, vius o morts?
Hi ha molta penya que m’agrada el que fa, no sabria ara mateixa a qui anomenar, però des d’aquest estiu tinc molt present al Comitè Invisible i a Marina Garcés. He fet un altar al taller en honor als dos, però en uns mesos el més probable és que caiguen del pedestal com passa amb la majoria de referents.
Fent un recorregut pel teu treball hem observat que els cossos humans que representes, tant en dones com en homes, tenen mans molt grans, caps molt xicotets o taques en la pell, hi ha algun motiu darrere d’aquest forma de representar el cos humà?
No, m’agrada dibuixar així. Bé si hi ha un motiu, a baix el binarisme!
El dibuix és una ferramenta més, i si el puc utilitzar com una mena d’activisme i posicionar-me amb aquest, millor
L’auge de l’extrema dreta pretén acabar amb molts drets que diferents col·lectius vulnerables hem aconseguit. Què et sembla aquest polític?
El panorama de la política institucional està fotut, no vull votar, sincerament em pareix tot un gran espectacle. Però clar, també fa dies que somie en Abascal i el seu cavall conquerint València al pur estil Jaume I, així que al final acabaré votant al mal menor o no, encara queden dies de reflexió.
Al teu treball existeix un fort compromís social, havent realitzat diferents encàrrecs per a iniciatives i col·lectius com CSOA l’Horta, Tenderete o per a produccions de la companyia de teatre Atirohecho. Fins a quin punt comparteixes aquesta relació de l’artista com a militat polític? L’art ha de ser polític?
Per a mi, el dibuix és una ferramenta més, i si el puc utilitzar com una mena d’activisme i posicionar-me amb aquest, doncs millor. La segona pregunta ara com ara encara no la tinc clara.
Fins on creus que va el món de la il·lustració actualment?
Cap a la precarietat? No, no ho sé. No estic tan vinculada a la professió com m’agradaria.
Què és per a tu la política?
Anar a una assemblea de barri.
Quin creus que és el màxim poder que té la ciutadania enfront d’uns polítics que semblen no anar sempre de la mà?
L’organització. “Organizarse verdaderamente nunca ha querido ser otra cosa que amarse”. Ahora, Comitè Invisible.
Fa dies que somie en Abascal i el seu cavall conquerint València al pur estil Jaume I, així que al final acabaré votant al mal menor
Treballes amb xiquetes i xiquets realitzant tallers de serigrafia o accions d’art urbà a les escoles, com aproximes els teus coneixements al món infantil? Per què t’interessa treballar amb les i els infants?
M’agrada perquè és un treball molt agraït.La majoria de l’alumnat amb el qual treballe no saben res de les tècniques d’estampació i per a elles tot això és màgia. Aprenen a fer tot des de zero, la creació de la imatge, com la traslladem a la matriu, etc. Aleshores fer-les partícips de tot el procés els encanta, ja que als centres educatius moltes vegades sols importa el resultat. A més a més, tant als tallers d’estampació gràfica com a l’hora de fer murals, els dibuixos són col·lectius. Jo només els indique alguns mètodes perquè puguen aprendre a dibuixar i crear juntes. El que faig és més un acompanyament.
Parla’ns de la portada per a Benimaclet Entra.
La portada està inspirada en una vinyeta del Roto i la cançó de Político Neoliberal de Pony Bravo. Bàsicament és això el que opine de la política institucional. La penya vota a cegues i les que no votem som criminalitzades. “Voten por mí porque la rumba está buena”.
També pot interessar-te
Click here to add your own text