La forma en què construïm i després utilitzem l’hàbitat urbà són processos que impliquen un augment en les emissions de gasos d’efecte hivernacle, com de l’ús de tècniques i materials inadequats que comporten un gran consum d’energia, tant en la seua producció, transport, execució i posada en obra, així com en el seu posterior manteniment.

Hui, qualsevol actuació en matèria d’urbanisme hauria de passar per comprovar si és sostenible en un sentit autèntic, és a dir, si redueix o pràcticament elimina els consums de tipus: energètics, materials, manteniment… I per a això hem d’assumir una realitat: the creixement is over.

Vivim per damunt de les possibilitats del planeta terra. Com a exemple apocalíptic, l’agost del 2018 la humanitat havia esgotat el pressupost ecològic de la Terra per al 2018. Això indica que la demanda de recursos naturals de la humanitat havia superat el que els ecosistemes podien renovar per a aquest any generant el que podríem dir una bambolla creditícia ecològica, que en qualsevol moment rebentarà com ho va fer la bambolla financera.

No hi ha cap possibilitat de créixer, sense augmentar el consum. L’únic “desenvolupament sostenible” és el de repartir i redistribuir sense créixer, sense addicionar pressió sobre els recursos.

No hi ha més eixida que el decreixement. Aquest terme ens proposa una manera nova de fer les coses i trencar amb les dinàmiques implantades fins ara. Ja no val existir i buscar el “progrés”, només val, existir i cuidar el que ens envolta. Si no, “sayonara, baby”.

El desenvolupament sostenible no ha aconseguit transcendir de la retòrica d’alguns polítics a una pràctica real. Els impactes negatius dels canvis globals es generen en l’àmbit local i això sembla que encara que s’òmpliguen la boca amb el reciclatge, no arriben a entendre la magnitud d’altres polítiques. Qüestions com la ZAL, la reactivació de nous PAIs (Benimaclet, Malilla…) o l’ampliació de la V-21, són evidències de què no es té en compte tot el que he comentat anteriorment. Està molt bé generar, cada vegada més, una mobilitat “sostenible” a força de promoure carril bici, però no passa de retòrica quan s’aposta per una ciutat expansiva que necessitarà més cotxes. Està molt bé crear parcs, però, destrossar o no rehabilitar ecosistemes d’horta tradicional com en els terrenys de la ZAL o el PAI de Benimaclet, demostra una altra gran incongruència.

Per tant, un govern, li posem el cognom que vulguem, serà “sostenible”, tant i com les seues actuacions en l’àmbit urbanístic ho demostren. I per a això han de començar paralitzant el Pla General d’Ordenació Urbana, eina obsoleta de 1988, que serveix per a planificar el creixement de la ciutat de València, que ni en l’inici ni en les revisions ha entés la necessitat d’actualitzar la norma cap a un model sostenible, és a dir, un model de decreixement. I per tant ha d’escapar de la roda capitalista i arrabassar a les empreses privades (des de 1988 encarregades de l’urbanisme en la capital del Túria) la capacitat de generar grans beneficis a costa de la insostenibilitat del creixement i en contra de la població, la flora i la fauna de València.

Com en Titanic tenim a la vista l’iceberg (capitalisme, calfament global, fi dels recursos…). Mentrestant, certes polítiques intenten virar l’orientació però la inèrcia del progrés i les seues promeses, fa que el rumb siga incorregible. I una cosa és clara: per a navegar abans cal sostenir-se, i si els que dirigeixen el vaixell no saben, la tripulació, els de baix, els que de debò movem la màquina, hem d’agafar el timó.