Ciutats feministes
Ciutats per a la vida
La ciutat de València, sembla un espai de llibertat on les persones ens barregem indistintament, però la realitat és molt diferent d’aquest ideal. Així doncs, la nostra ciutat està dissenyada segons unes estructures patriarcals on hi ha espais, temps, treballs i realitats vitals sexuades, racialitzades i classistes marcades per les desigualtats.
El dret a la ciutat és un dels drets col·lectius menys valorats i a la vegada de més transcendència, ja que determina la quotidianitat d’una col·lectivitat. Aquest, ens remet a qüestions com la utilització de l’espai, la participació en la vida política, la seguretat, el benestar i, fins i tot, la ciutadania. Les ciutats són espais polítics on la gent construeix i desenvolupa els seus desitjos, somnis, projectes de vida, reivindicacions i demandes. Són espais que hem de (re)conquerir amb l’objectiu de transformar-los, ja que són contextos ideals on desenvolupar les dinàmiques necessàries per a assolir canvis socials. En conseqüència, la desigualtat de gènere no pot ser obviada alhora de l’elaboració de les propostes i estratègies polítiques per a un projecte de ciutat més democràtic i equitatiu.
La nostra ciutat està dissenyada segons estructures patriarcals on hi ha espais, temps, treballs i realitats vitals sexuades, racialitzades i classistes
Malgrat que les dones sempre hem participat activament en el creixement de les ciutats, hem estat excloses de la planificació i el disseny d’aquestes, en la seva construcció simbòlica i física, generant carrers insegurs que ens limiten la lliure mobilitat. Aquesta dificultat s’agreuja davant una deficiència dels transports públics. Les dones som les majors usuàries d’aquests mitjans col·lectius, no poques vegades els utilitzem amb criatures o acompanyant a persones malaltes i/o grans. Així doncs, la funcionalitat, els temps i els costos d’aquests ens condicionen. Paral·lelament, la privatització de serveis públics bàsics genera el seu encariment, alhora que sol empitjorar-los, dificultant l’accés a sectors en situació d’exclusió social, entre ells les dones.
Les dones hem estat excloses de la planificació i el disseny de la ciutat, en la seva construcció simbòlica i física, generant carrers insegurs que ens limiten la lliure mobilitat
A més a més, des de les institucions públiques s’ha de garantir l’accés a un habitatge a totes les persones. Les dones, sobretot les precàries, migrades, grans, mares solteres, víctimes de violències masclistes, sofreixen més limitacions i discriminacions a l’accés a un habitatge dignes o a subsidis i crèdits per al mateix. Un percentatge important de les dones no compleixen els criteris d’elegibilitat per a l’accés d’habitatges socials, ja que entre els requisits per a optar a aquests està tindré uns ingressos regulars i/o treballs formals. Però, la realitat és que hi ha una part important dels ingressos de les dones que provenen de l’economia informal i treballs inestables. A més a més, als darrers anys estem assistint a l’expulsió del veïnat dels nostres barris conseqüència de la gentrificació i aquest fenomen té un impacte particular en les dones.¹
La desigualtat de gènere no pot ser obviada alhora de l’elaboració de les propostes i estratègies polítiques per a un projecte de ciutat més democràtic i equitatiu
Als darrers paràgrafs he intentat visibilitzar algunes de les polítiques que s’articulen com a alternatives feministes a les nostres ciutats, on es posa per davant de tot el valor de la vida, lluny del valor econòmic. Amb la certesa que la transformació de les nostres ciutats en ciutats feministes, no sols milloraria els escenaris de vida de tota la ciutadania ([re]conquerint les nostres sobiranies i el nostre dret a la ciutat), sinó la vida mateixa.
¹ Per aprofundir en aquesta qüestió llegir:
La Gentrificació no és un nom de senyora, però quasi
Mireia G. Gil, Benimaclet Entra maig 2018
