La Gentrificació no és un nom de senyora, però quasi

fent feminismes · maig 2018

foto: Jose Bravo

La Gentrificació no és un nom de senyora, però quasi
La ciutat cuidadora com a alternativa a la ciutat neoliberal

“Gentrificación no es un nombre de señora”, així es deia el projecte del col·lectiu Left Hand Rotation que va sorgir per analitzar el paper de la cultura als processos de gentrificació durant els anys 2010-2017. I és així, gentrificació no és un nom de senyora però sí que són, les dones, el sector de la societat més vulnerable a aquests processos. I ara veurem per què.

Recordem que hi ha moltes formes de denominar aquest fenomen, gentrificació és un d’ells però també es pot parlar de processos d’aburgesament i elitització com a efecte d’una transformació urbana amb la qual la població original és progressivament desplaçada per altra de major nivell de renda, com a conseqüència de programes de requalificació d’espais urbans estratègics. La complexitat es troba a l’impacte humà resultat d’aquestes polítiques urbanes.

Gentrificació no és un nom de senyora però sí que són, les dones, el sector de la societat més vulnerable a aquests processos

Aquests processos d’elitització es donen com a resultat d’unes polítiques inspirades en l’urbanisme neoliberal. Dissenyades per a “gestionar” la ciutat sota els paràmetres del denominat city branding (ciutat-marca), parteixen d’una concepció de la ciutat com a producte, siga un producte cultural o un mercantil, i afavoreixen la concentració en el centre de les ciutats de les classes adinerades o bé, no sempre coincideix, de la Classe Creativa o Creative Class (Richard Florida) desplaçant la pobresa a la perifèria. Aquests processos es poden donar a través de diferents factors de segregació social: el mercat d’habitatge, per exemple (contractes precaris a persones vulnerables, majoritàriament les dones de classe treballadora, les dones immigrants, dones majors i les dones discapacitades). L’assetjament immobiliari és major sobre les dones grans que viuen a soles, a través d’aquest mobbing immobiliari i l’expulsió de les dones grans de les seues vivendes, es revaloren els immobles donant-se així una feminització de la pobresa, i fomentant un paisatge urbà on l’artificiositat preval per damunt del dret a la ciutat.

La ciutat està pensada complint els rols de gènere: l’esfera productiva és l’eix de la vida

Si registràrem l’experiència quotidiana de les dones dels barris populars de les nostres ciutats, veuríem que dones i homes tenim una forma diferencial de viure la ciutat.  L’ús dels equipaments i serveis vinculats a la cura és la diferència principal. La inseguretat de les zones deprimides, la manca de serveis com el transport públic o l’atenció sanitària, la dificultat per accedir a una vivenda digna, o poder ocupar l’espai públic de forma igualitària, etc. són només exemples de com la segregació social pot dificultar, i molt, la vida de les dones en totes les seues esferes: la personal, la productiva, la reproductiva i la pública o social. La feminització de la pobresa és innegable, les dones tenim més dificultat en accedir a un treball, una vivenda, una jubilació dignes, etc. Els desplaçaments cap a les zones deprimides no fa més que empitjorar les nostres condicions de vida.  La ciutat tal qual la coneguem ara, està pensada complint els rols de gènere: l’esfera productiva és l’eix de la vida.  Així doncs, l’única alternativa digna és la d’una planificació urbanística que tinga en compte el valor de cuidar per assolir una ciutat més sostenible, no sols en termes mediambientals, sinó també en termes de gènere. Aconseguir una ciutat més justa, igualitària i segura implica dignificar la vida dels barris populars, no excloent ni desplaçant sinó incorporant la centralitat de la vida, sostinguda majorment per les dones, les dones populars, al centre de les ciutats.

 

Enfront de la turistificació desmesurada, la ciutat cuidadora com a motor econòmic.

 

text: Mireia G. Gil
foto: Jose Bravo

També pot interessar-te