Per aquestes dates, encara que falten dies, m’imagine amb les llums nadalenques reflectides als ulls de les més menudes, allò què estaran pensant les persones grans que em creue pel carrer entorn del Nadal, i em faig un fum de riure creant bafarades amb les seues reflexions. Imagine gent a qui se li rebolicaran els budells de només pensar-ho, altres que ho porten amb total indiferencia i hi haurà unes altres que estaran desitjant que arriben aquests dies assenyalats.

En realitat, tant se val en quin grup ens veiem reflectides, igualment i tot i que podem dir que passem de celebracions imposades o que no tinga’m vincle amb aquestes dates, sabem que hi han trobades que són d’alguna manera ineludibles. I és ací on, en aquest entramat estomacal, es donen una barreja prou variada de sensacions i sentiments, a més de totes i cadascuna de les circumstàncies personals, socials i familiars que per a dir-ho clar: no són gens fàcils de gestionar. En aquestes “gestions” personalment tinc present tres coses: temps, espai i cures.

Per una banda està el temps, l’etern retorn a la infància, haja sigut una infantesa màgica o no i com gestionem l’existència (o no) d’aquesta màgia amb les nostres criatures. En qüestió de temps hem de tindre en compte la diversitat que hi ha a les famílies o a les diverses famílies que formem, i el temps subdividit entre les diferents famílies, els temps que hi dediquem a cadascuna, la qualitat d’aquest temps i els motius que ens apropen o distancien, els temes a tractar i els que no es poden ni nomenar… Tot és temps i cures.

Per altra banda, està l’espai, l’etern retorn a la casa familiar, o a les diverses cases, o inclús pot ser que no hi haja cap lloc on tornar. Una cosa que em crida l’atenció de pensar els espais, són els infinits rituals que ens envolten o que creem. Sobretot observe qui s’encarrega de concebre’ls, organitzar-los i desenvolupar-los amb tota l’energia que cal invertir i qui gaudeix des de la comoditat de l’ofrena aliena. A més, a cada casa hi assistim o ens veiem immerses al calendari d’oci o tot siga dit inclús de responsabilitat d’assistència a les actuacions o cercaviles, cavalcades… amb tot el que suposa acceptar o transgredir, o senzillament acompanyar als artificis religiosos i/o culturals, sobretot i puntualitze, ho patim (un poc més) qui som dels pobles. Tot és espai i cures.

Açò fa d’aquestes dates, un cúmul de possibilitats que ens aboquen any rere any a la incertesa: o es tracten d’uns dies absolutament caòtics, d’una satisfacció immensa o acabem creant un nou llistat per als qüestionaments a treballar en el següent any. Així de radical.

I és que és un període de festa complex, ple de costums i tradicions, amb una quantitat de dies que combatre, sobretot per a qui tinga criatures, fent equilibris entre la feina i els dies no lectius. A la fi, tot es tracta de gestions i cures. Un mal de cap vaja!

Amb tot això, des de la crua realitat adulta i del constant replantejament del costumari nadalenc, pense en una cosa tan senzilla com una taula. Al llarg dels anys i sent d’una família atípicament nombrosa, sent que allò que m’aborrona i em trau un record feliç, s’ha donat a una taula llarga plena de gent molt diferent, però que inexorablement s’estima. Òbviament és igual un dia que un altre per a concebre aquesta taula, però en el meu cas, retrobar-se i aconseguir que siga’m totes, és un acte quasi impossible i tal volta, per això tractar d’aconseguir-ho pot ser l’única raó o una bona excusa, per veure en els ulls de la infància, en els nostres propis o en el dels nostres familiars, el millor motiu per posar-li ganes i fer d’una casa, en aquest temps cíclic i irremeiable, amb família o amigues un “natalici de cures” d’allò que ens vinga de gust celebrar. I ja que hi som a l’hivern, i estem en temps de canvis, que millor que fer-ho cuidant-nos plegats!

Clara Moltó Gisbert