Vam nàixer als noranta. Eixa cosa anomenada Espanya era moderna i europea i suposadament la dona ja era com l’home. Aleshores, perquè tant de rebombori amb el feminisme? Potser el problema és que no vam pensar a invertir la idea: i si som els homes els qui hauríem de ser com les dones? Està clar que aspectes com les cures o posar els sentiments en el centre no són qualitats biològicament femenines però, encara que siga com a construcció sociocultural, sí que són valors vinculats a la idea de dona. Pensem que és més interessant que nosaltres tractem d’assumir aquests valors i no demanar a les dones que siguen com nosaltres. A més, què volem? Dones més agressives, competitives i egoistes o homes més sensibles, cooperatius i solidaris?

Quan la societat i moralitat burgesa es va imposar en el segle XIX, els àmbits públic i privat van quedar definitivament separats. Les dones van ser relegades a l’espai privat, les labors de la casa, i els homes ens vam apropiar de l’espai públic (si és que no el dominàvem ja abans). Per això, pensem que el nostre paper en la lluita feminista no ha de ser tant utilitzar el femení quan parlem o animar les dones a fer de portaveus d’assemblees, que també; sinó centrar els nostres esforços a preocupar-nos per totes eixes tasques invisibles que mai seran aplaudides. Que no se’ns oblide la pintada anònima  que deia “en la calle són el Che y en la casa Pinochet”.

Una altra tasca pendent és aprofundir en la nostra escolta. Volem dir una escolta profunda i respectuosa en les crítiques que plantegen les nostres companyes. No val fer com si la cosa no anara amb nosaltres. Per exemple, quan les feministes diuen que si una dona camina a la nit a soles, es troba amb un home i sent por o inquietud, el pitjor que podem fer és reaccionar dient que la nostra intenció no és fer mal a cap dona. Si senten por, per alguna cosa serà. La crítica no va dirigida a nosaltres com a individus, sinó a nosaltres com a representants, ens agrade o no, d’eixa part de la humanitat que oprimeix a l’altra meitat. Un altre exemple: quan les companyes diuen que reproduïm actituds masclistes, podem pensar “ah, però jo sóc diferent, jo no faig eixes coses” o assumir que sempre tindrem coses a treballar-nos i que no som perfectes.

Deia un meme que va rutllar per xarxes: “muerto el príncipe azul, nos inventamos el hombre feminista. No tenemos paz”. Ser homes feministes no és passar-nos tot el dia recordant que som feministes i explicar a tot el món que ara som millors perquè hem descobert el feminisme. Això és fàcil. Nosaltres preferim no dir-nos homes feministes i ens agrada pensar que caminem, silenciosament, cap al feminisme. Això vol dir renunciar als nostres privilegis: en l’àmbit privat prestar total atenció a les tasques invisibles; en l’àmbit públic (assemblees, treball, etc.) ser pacients, escoltar, callar, no intervenir fins que no ho hagen fet les companyes, evitar actituds patriarcals i paternalistes, valor el que és experiencial i emocional i no solament el que és teòric i racional. Anar perdent privilegis.

Sabem que és difícil i que, com assenyala Bell Hooks, “la masculinitat patriarcal anima els homes a ser psicològicament dependents dels privilegis que reben” i que “molts homes senten que les seues vides es veuen amenaçades si se’ls priva d’aquests privilegis”, però hem de seguir treballant. I és que “La verdadera revolución es fregar el baño y barrer el salón”.