No sé si recordeu ‘l’estiu’. Us parle a vosaltres, les meues volgudes mamelles. No hi éreu i, de sobte, sí. Era un dia d’agost, em vaig posar el meu top favorit d’aquell mes. Ai, els primers 2000. De quadres vichy rojos i blancs, era com un mocador nuat a l’esquena i al coll. Estàvem menjant diverses famílies en algun poble de la Marina Alta. Hi havia adults, adultes i moltes xiquetes xicotetes. No entenia el meu rol, si quedar-me a la taula sentint parlar de Franco i Felipe González, o posar-me a jugar al pilla-pilla. Crec que em dolien els renyons. El meu primer estiu amb la menstruació. “Hauries de posar-te sostenidor, t’està creixent el pit i no queda bé així”, vaig escoltar d’un adult a l’altre costat de la taula.

Hui, us vull demanar perdó, les meues volgudes mamelles. Com qui confessa els seus pecats, tal com em van ensenyar les monges. Vaig encorbar l’esquena i vaig descobrir la que seria la meua postura la resta de les vacances. Amagant-vos, les meues volgudes mamelles. Em féieu vergonya. Aniria en augment: en els pròxims mesos desenvoluparia una relació d’amor i odi amb la resta del meu cos. O, millor dit, de fascinació –avalada per l’aprovat masculí, estar fóra de l’etiqueta de ‘les taules de planxar’– i fàstic. Sobretot, vencia l’últim. Amb les mirades lascives que el professor d’anglés us propinava a vosaltres, les meues volgudes mamelles, i a les vostres iguals, les de les meues companyes. Amb els comentaris d’aquell grup de xics un parell d’anys majors que nosaltres en la cua del Burger King a la meua amiga C. “Hace un calor que-te-to-rras”. Era Nadal. Havia sigut la festa del col·legi. Estàvem felices i contentes. Amb 13 anys, eixir a menjar amb les amigues és una excepció meravellosa. Fins que aquell grup de xics va propiciar el fàstic. I va seguir en augment. Amb el pas dels anys, acceptem un codi de conducta del qual ningú informa obertament, però que vas captant segons et vas afiançant socialment: vosaltres teniu el poder pre-virginitat de determinar si som de la Mare de Déu o de Maria Magdalena, o santes o putes. Quina pena, les meues volgudes mamelles.

Moltes vegades éreu el tema de conversa. Si no escoltàveu, les meues volgudes mamelles, ho notaríeu perquè tornaria al citat mecanisme de defensa: m’encorbava, us ocultava, em protegia. Quan entre amics i amigues, ells parlaven de vosaltres en general. Bé, el mascle alfa, i tots darrere. A les d’una amiga, que alguna persona se les havia vistes, les van anomenar ‘campurrianas’ perquè tenien el mugró gran. A les d’una coneguda, que tothom se les havia vistes fent topless, ni les van anomenar, directament es van referir a ella com a guarra. Aquesta conversa es repeteix fins hui dia, o millor dit, fins fa un parell d’anys, amb amics i parelles homes. Fins fa un parell d’anys perquè el despertar feminista em va fer, ja sabeu, les meues volgudes mamelles, triar companyies feministes. Fins a aquell moment, la parella d’una amiga va increpar a les de vosaltres que tenen una mica de pèl. Em vaig encorbar, ho recordeu? Un altre xic, a les de vosaltres que tenen el mugró, diguem, no normatiu (dit d’una altra manera, com les actrius porno amb les quals s’ha desenvolupat sexualment i amb les quals compara a totes les dones amb les quals intima en la seua vida real). Em vaig encorbar una altra vegada.

Però quina sort que ja no hàgeu d’escoltar moltes coses així. Almenys, en viu. La realitat continua sent dura per a vosaltres i les vostres iguals, les meues volgudes mamelles. En Instagram, la xarxa social amb més influència del nostre temps, no li agradeu. Us considera ‘contingut inapropiat’. No té problema a mostrar cap altra part del cos, però sí a vosaltres. Us censura. És curiós: fins i tot en l’entorn digital, on hi ha tant que fer en matèria de regulació i lleis, en el primer en el qual s’ha intervingut és en la representació del cos de la dona. És això el progrés?

Tanmateix, les meues volgudes mamelles, per això mateix heu passat de ser objecte sexual a subjecte revolucionari. Si les nostres feministes majors cremaven sostenidors com a símbol contra l’opressió, nosaltres a vosaltres, les meues volgudes mamelles, us manifestem de totes les formes possibles. En fotografies o escultures, en revistes o fanzines, en samarretes o collarets. En cançons (Mueveloreina diu en la seua cançó Vivas: “De enseñar masacres y drogas y alcohol. Y siendo alarmista por ver un pezón”). En poemes. Al cinema. En paraules o en persona. Als carrers (gràcies, Femen). Us manifestem, us celebrem, deixem d’encorbar-nos i d’amagar-vos. Espere que em perdoneu. Sé que ho fareu.