Imaginem una societat on el treball de cures es desfeminitza i assolim aquests en condicions d’igualtat entre homes i dones. Establim per mutu acord una societat feminista que aborda els problemes estructurals en l’àmbit polític, econòmic i de poder i reformula l’economia on no només es tenen en compte tota la diversitat humana i cultural vibrant sinó també l’animal i la biosfera, tenint en compte la integritat de la terra i la diversitat com a condició de vida. Ací tenim una societat ecofeminista!

Tal volta ens trobem molt lluny d’aquells dies en els quals fer la compra al mercat, era un dia assenyalat a la setmana, un cúmul d’esperes, converses i aprenentatges, on es mirava bé el que es comprava i d’on provenia, qui treballava la terra i quin era el tracte de qui acabava venent-ho al mercat. Cues infinites, en el meu cas, per al rebost de sis germanes i germans. Pot ser de moment, no està produint-se la desitjada rebel·lió moral en aquest sistema de consum alimentari, però cada vegada conec més persones conscients de la profundíssima crisi ecològica que travessem i de les desigualtats que ha generat el model de consum actual i que no només tenen aquesta responsabilitat assolida, sinó que a més ens donen les ferramentes per a aprendre a viure així.  Al voltant d’aquesta idea ens preguntem: I que menge? On compre?

A aquesta pregunta es pot respondre de moltes formes, però amb els anys m’adone que podria dir que el que mengem és part de tot un plantejament vital i un posicionament polític. Hi ha formes tan diverses com tendes responsables, grups de consum, mercats de proximitat… Jo personalment, opte per estimar el que tinc al meu voltant i menge les verdures que un xic cuida a la seua terra amb cura ecològica i que conec de la muixeranga i que normalment el veig a la part de baix, tenint cura de les persones que pugen i sobretot dels més menuts, un plantejament de vida molt lògic: tenir cura de l’arrel. Aquesta verdura, l’arreplegue a una tenda amb la meua cistella heretada de la meua germana, i que abans era del meu pare. Aquesta tenda de productes a granel té la cura de la proximitat, on pots comprar sense produir cap residu portant els teus pots de casa, i ací és on, entre les meues verdures i cereals, llegums, algues, espècies, sabons, compreses de tela… faig pràcticament la meua compra setmanal produint el mínim impacte, que de moment he aconseguit assolir, i generant un sistema de consum col·lectiu, i a la meua manera de veure-ho universalitzable, on totdon i tothom pot tenir accés. En aquesta recerca vital el que em sembla imprescindible és apropar-se a la concepció de l’ecofeminisme per a comprendre que tot allò que consumim es tracta d’un treball constant de cura col·lectiva, de responsabilitat amb les persones i organitzacions que promouen aquests sistemes de consum més justos i ens faciliten a les consumidores productes de qualitat i amb un mínim impacte ecològic amb uns preus accessibles a totes les butxaques i sobretot ens donen com a aprenentatge que la societat ha d’aprendre a viure bé amb menys materials i amb menys energia.

I és que, pot ser, també aquest és un aprenentatge relacionat amb la concepció de l’amor, i el vincle de l’amor en la mesura en la qual tenim cura dels altres. Estimar és la preocupació activa per la vida i el creixement o perdurabilitat del que estimem, siguen persones presents o venidores, la sostenibilitat de la vida o la terra que trepitgem, la vida política o el cel sota el qual vivim.

Clara Moltó Gisbert