El paisatge urbà canvia amb freqüència, més si cap en una ciutat tan dinàmica com a València. Els comerços obren i desapareixen, alguns dels edificis més antics, per desgràcia, també han desaparegut, mentre que altres han quedat abandonats, oblidats i sense cap funció. És el cas de l’edifici anomenat Arena Auditorium en Benimaclet. Originàriament era un magatzem de creïlles, on es pesaven i distribuïen als diferents mercats de València. On treballaven tant homes com dones, les quals feien els sacs on es transportaven les creïlles i treballaven en la sembra i recollida de la collita. El lloc era conegut com “la Patatera”  i es trobava al carrer principal de Benimaclet, Emili Baró, però al seu dia estava rodejat d’hortes i es percebia com un lloc relativament allunyat del nucli urbà.  “Semblava que anàvem a la fi del món”, conta una de les xiquetes que, seguint la tradició, es desplaçava al lloc en Pasqua per a celebrar la festivitat junt amb els seus familiars i amics i amigues.

Es va convertir en hàbit anar a la Patatera a celebrar la Pasqua, i els grups de joves es reunien allà, elles amb davantals i cistelles plenes de mones, llonganisses de Pasqua i begudes com la ‘zarzaparrilla’, la llimonada i la ‘mirinda’, les quals es compraven a la tenda de la senyora Magdalena, situada a la cantonada d’Emili Baró amb Poeta Asins.

Una vegada a l’any el lloc es convertia en un espai de reunió, on les famílies s’ajuntaven i els i les joves podien jugar a botar la comba a la darrera part, la qual estava asfaltada, a més de dedicar-se com a mode de joc a espigolar les creïlles als camps del voltant.

El 29 de desembre de 1983, la Patatera va passar a ser la discoteca Pachá Auditorium, una sala d’esdeveniments de tot tipus i inclòs s’arribaren a gravar programes de televisió. Per diversos factors, la discoteca va canviar de mans, i va passar a anomenar-se Arena Auditorium, aconseguint atraure a grups de fama internacional com Radio Head i Depeche Mode, entre altres, situant a Benimaclet al mapa com un barri clau en l’àmbit musical i de l’oci nocturn.

Amb el pas dels anys, Emili Baró va deixar de ser el camí de la diligència, per convertir-se en un carrer de capital importància abarrotada d’edificis alts, símptoma del creixement del barri. El rebombori nocturn i l’entrada de drogues va posar en conflicte l’harmonia veïnal i finalment, amb les protestes i el possible minimitzat marge de guanys, la discoteca va tancar, quedant l’edifici abandonat durant anys.

Cal destacar que l’edifici  tornarà a obrir les seues portes, reconvertit en un supermercat -un altre més en un carrer abarrotat d’ells-, encara que respectant la seua façana i part de la seua estructura, la qual cosa sembla insuficient. El nostre barri actualment es reconeix com un dels més bohemis de València i un barri que es regeix per la inquietud cultural que requereix espais socials que acullen la dinàmica activitat cultural dels seus veïns. És una llàstima que un edifici emblemàtic no arribe a convertir-se en un espai per al barri, siga en forma de mercat o com centre cultural on poder realitzar activitats  i actes de tot tipus, des de la representació d’obres teatrals a l’exposició d’obres artístiques.

Miguel Asensio