Què és I leave the lights on?

És un solo de dansa i teatre que parla del trastorn obsessivocompulsiu. Podem dir millor que es recolza en el TOC per a tractar de l’ésser humà. Qui no ha tingut alguna obsessió en la seua  vida?

El teu solo sorgeix d’un curtmetratge construït a partir d’una cinta d’àudio antiga que conté una conversa entre una parella. Què et va cridar l’atenció per a decidir reinterpretar aquesta història?

Aquest solo naix d’un curtmetratge que s’anomena Ni una sola palabra de amor, d’un director argentí. El director va comprar un contestador a un mercat i dins hi havia una cinta on s’escoltava a Maria Teresa durant tot un dia intentant parlar amb Enrique, la seua parella. I aquest no contestava. Podem veure a Maria Teresa passar per tots els estats possibles durant eixe dia. La primera vegada que ho vaig veure i ho vaig escoltar, alguna cosa es va moure dins de mi. Em vaig  preguntar: Qui no ha sigut alguna vegada Maria Teresa? Em vaig veure a mi mateixa així! Vaig reflexionar i vaig entendre que tots podem arribar a ser obsessius amb diferents coses…

Aleshores vaig començar a indagar en el TOC. És cert que és una malaltia molt dura i perillosa duta a grans extrems on la gent perd treballs, parelles, família. Em van interessar eixos llocs, i sobretot em va interessar eixe lloc de mi. Qui no ha escoltat una cançó, milions de voltes repetidament quasi obsessivament perquè ens recorda algú?

En quins aspectes del quotidià creus que ix a la llum el nostre costat més obsessiu?

Crec que el nostre costat més TOC ix en molts aspectes, però potser en l’amor siga el més conegut. Després jo diria, en el treball. Pels artistes segur, inclòs potser el posaria abans que l’amor…

En quins aspectes del quotidià creus que ix a la llum el nostre costat més obsessiu?

Crec que el nostre costat més TOC ix en molts aspectes, però potser en l’amor siga el més conegut. Després jo diria, en el treball. Pels artistes segur, inclòs potser el posaria abans que l’amor…

Per què creus que treballar amb el físic és una bona ferramenta per a tractar aquests temes?

Crec que és molt important per a aquest tipus de treball, ja que l’espectador pot  sentir amb el cos. El cos fa arribar molta informació que a vegades el cap no processa de la mateixa manera.

Quines sensacions experimentes en representar l’obsessiu i compulsiu a través del teu cos?

En l’àmbit personal, és molt complex aquest solo. Em mouen  moltes coses. Amb el temps i des que vaig començar a crear-lo m’he adonat  que tinc moltes obsessions. Quan interprete el solo és com al curtmetratge i allò que vaig dir, passe per molts estats, records, sensacions. Aquest solo és molt important per a mi. He de reconéixer que sempre acabe plorant.

Què busques generar en el públic? Realment busque empatia amb eixa persona…Que en realitat podrien ser elles mateixes. Una frase que em van dir després de veure el solo i perquè se’m va quedar gravada: “Ens has deixat amb un somriure congelat”. Crec que en molts moments la gent se sent identificada amb aquest personatge. També he de reconéixer que el solo és molt de dones. Elles se senten més connectades.

Entrevista: Alejandro Murcia