La Riuada de 1957

BE records · desembre 2017

La Riuada de 1957
60 anys des d’aquesta tragèdia

Records del barri per Miguel Asensio Gómez (Doctorant en Història Contemporània)

Hi ha episodis històrics que queden gravats en la memòria col·lectiva per sempre i la gran riuada del 14 d’octubre de 1957 n’és un d’ells. Molts no se’n recordaran, especialment els més joves, però aquella riuada va afectar durament al barri de Benimaclet. Els nostres veïns més majors expliquen que la nit anterior, les ràdios i el boca-orella havien difós la terrible possibilitat d’una riuada, per això bona part dels veïns van decidir fer guàrdies nocturnes amb l’objectiu de no veure’s sorpresos per l’aigua.

El llit del Túria es va desbordar a causa de les excessives pluges, arrasant estructures tan conegudes com el Pont de Fusta i inundant el barri del Carme entre molts altres. Els relats semblen coincidir que va ser l’endemà quan la catàstrofe va arremetre més abruptament en Benimaclet, omplint-se els carrers d’ingents quantitats d’aigua que amb gran celeritat arrasaven tot al seu pas, creant ones i impossibilitant tota comunicació entre els veïns.

La riuada va arrasar els horts, els corrals, les conilleres particulars i tot tipus d’elements bàsics per a l’economia familiar, a més d’inundar les grans hortes, principal recurs econòmic per als veïns del barri i de la resta de pobles adjacents. El nivell de l’aigua va augmentar tant que les famílies es van haver de situar en els terrats i pisos superiors, donant-se casos en els quals van haver de lligar els xiquets amb cordes perquè el fort corrent no se’ls emportés.

Els seus efectes no solament es van notar en l’àmbit econòmic, també va ser una vivència terrible, encara més per als xiquets, “semblava que s’acabava el món”. Aquests van haver de passar la nit al costat dels seus pares en els terrats dels seus habitatges, a la intempèrie, contemplant com l’aigua arrossegava camionetes ara flotants, junt animals i tot tipus de mobiliari. Fins i tot es parla d’improvisades i deficients embarcacions per a facilitar el trasllat i les comunicacions, tal com es va donar en el barri del Cabanyal -això sí, amb autèntiques embarcacions-.

En bona mesura, la falta de clavegueram i de mitjans -focalitzats sobretot en el barri del Carme- van fer que els mateixos veïns s’encarregaren de les tasques de neteja i rehabilitació, les quals van durar diversos dies, encara que sí que és cert que alguns militars van participar en el treball de rescat. Les compensacions econòmiques van ser irrisòries i no van ajudar a pal·liar la catàstrofe econòmica, deixant a centenars de famílies sense recursos econòmics i sense casa o mobiliari.

L’octubre de 2017 es va complir 60 anys d’aquesta tragèdia de la qual encara queden petjades. Els interessats i curiosos amb només desplaçar-se a l’antic edifici de Tabacalera, ara convertit en un local de l’Ajuntament, trobaran una marca del nivell que va aconseguir l’aigua, sent una petjada inesborrable de la catàstrofe que va assolar a la ciutat de València i que va deixar almenys 81 morts i incomptables pèrdues materials.

text: Miguel Asensio Gómez
Doctorant en Història Contemporània

foto: Amparo Giner

També pot interessar-te