Laura Pérez

artista del mes · desembre 2016

Entrevista a Laura Pérez
per Manuel Pérez Bernat

facebook / Laura Pérez
lauraperez.net

Il.lustració de Laura Pérez per a Be

Compra ací

Entrevista a Laura Pérez

Com vas començar? A dibuixar des de xicoteta, provant amb la il·lustració des de l’últim any de carrera i amb el còmic des de fa un any.

Què volies ser de xicoteta? Ballarina primer i després biòloga marina.

Durant els teus estudis, vares recórrer mig planeta, amb què et quedes? Que en cada lloc se li dóna importància a coses diferents, però que al final, has de trobar un punt d’equilibri. També que les carreres artístiques són preses més seriosament en uns països que en altres.

Com definiries el teu treball? Urbà, psicològic i amable.

On trobes inspiració? En la gent, de ciutat o de món rural. En el dia a dia. També m’inspira la ciència-ficció i les històries extraordinàries. De l’ordinari a les coses extraordinàries, per dir-ho d’alguna manera.

Quins són els teus referents? Els referents vénen no només del còmic, també del cinema, música i literatura. Puc destacar a Norman Rockwell, Hopper, Marcos Chin, Daniel Clowes, Radiohead, Adrian Tomine, Röyksopp, Asimov, Moebius i moltíssimes pel·lícules.

Persones quotidianes al carrer, en un bar o en una casa, per què aquests xicotets personatges són tan importants en la teua obra? El que fem cada dia és el que realment som. Tots els xicotets detalls fan una estampa de les nostres vides, són moments de descans i sembla que en eixa situació som més nosaltres que quan estem molt ocupats. És interessant observar a la gent en eixe moment.

T’interessa la creació de personatges, quines persones t’interessen dibuixar? Són ideals i perfectes? No hi ha personatge ni ideal ni perfecte, i si existeix, no té massa interés. Tampoc m’interessen els moments més divertits ni entusiastes, a no ser que em paguen per fer-ho i siga part d’un projecte en què el client així ho demana. M’interessen més els moments de soledat, o d’introspecció del personatge davant del món que el rodeja. De veure’l i veure’s un mateix en una actitud similar. Els moments més íntims. On no actua ni sent la necessitat de fer res més que estar.

I al carrer, quan dibuixes, què persones t’atrauen? M’agrada veure com s’esforça la gent per ser acceptats i adaptar-se a totes les coses possibles. També els que s’allunyen de la gent i viuen apartats i aliens. Però inclús la persona que tinc prop pot que em cride l’atenció per a dibuixar-la, potser prenent alguns matisos que es revelen per la seua mateixa presencia.

Veiem com tractes temes molt seriosos, però on sol aparéixer una estètica molt viva i colorista, per què has escollit aquest camí? És com quan decideixes afrontar alguna cosa difícil d’una manera més suportable. Sempre depén d’un mateix com actue enfront d’una circumstància adversa. El mateix amb els dibuixos.

Per què el color groc està sempre present en els teus treballs? I el verd. Solen estar els dos colors complementaris. Em fan sentir bé. Tenen un equilibri entre els dos, tant psicològic com atmosfèric.

Com explicaries a un amic, en què consisteix Náufragos? Es tracta d’una història que parla de les sensacions i els canvis que succeeixen des de l’adolescència a la maduresa, i que, a vegades, eixos canvis poden no ser rellevants. Però en altres, són transformadors. I que se’l compre que l’ha dibuixat la seua amiga!

La novel·la gira al voltant de dues èpoques, els huitanta i els noranta, amb quina et quedes? Les èpoques són una excusa per a parlar del temps i l’evolució del personatge. Podria haver sigut una altra dècada i el resultat haguera sigut similar. Però resultava interessant mostrar Madrid en els anys 80 com un punt d’arrancada i Barcelona dels anys 90 com un altre punt de revelació.

Un somni. Que les idees i il·lusions no s’escaparen amb facilitat.

Com és la ciutat en la qual vius? La mateixa en la qual vaig nàixer. Em vaig anar per a tornar.

Quina és la teua ciutat somiada? Una on no hi ha contaminació i tothom té un lloc per a dormir i menjar.

Un còmic, una pel·lícula, un llibre i un disc. Intrusos, Blade Runner, El poder del mito de Joseph Campbell, The Inevitable End, Röyksopp.

Com veus Benimaclet? Un lloc on conviu l’esperit de barri, però lligat a unes comoditats de ciutat. Les parts per als vianants són les meues favorites, i tindre l’horta tan prop per a poder desconnectar amb un passeig és de les millors coses que es pot demanar després d’uns dies de treball intens.

Parla’ns de la portada. És un d’eixos personatges que observen, i vosaltres l’observeu a ella. També hi ha personatges secundaris que miren alguna cosa que ocorre al carrer. Tots som un poc curiosos.

Entrevista per Manuel Pérez Bernat

També pot interessar-te