Tafanejant en la psicologia del poliamor

Entrevista a Inés González. Psicòloga

Per què és difícil definir el poliamor?

El poliamor o les relacions no normatives o no monògames són difícils de definir perquè no hi ha referents, models, ni informació, així que se sol basar en les experiències de les persones que el practiquen i en alguns estudis, i és difícil arribar a consensos. Per exemple, ja només l’etiqueta de poliamor genera molts dubtes i polèmiques perquè hi ha models que no hi encaixen. Per això, se sol utilitzar aquesta etiqueta com a paraigües per englobar totes les relacions ètiques no normatives o totes les relacions no monògames.

Foto: Alejandro Murcia

Cada relació tindrà els seus acords, la seua manera de funcionar i els seus valors i per tant totes seran diferents

Quins són els principis bàsics d’aquesta forma de viure les relacions?

Aquesta forma de viure les relacions es basa, en contraposició a la monogàmia, en el concepte de la no exclusivitat sexual ni afectiva. Encara que depén del model, de forma genèrica, s’estableixen uns acords on hi ha llibertat per a conéixer, intimar, mantenir relacions sexuals, enamorar-se, o qualsevol expressió afectiva o sexual, amb més d’una persona.

Partint d’ací, els principis fonamentals són l’honestedat i la sinceritat. Es tracta primer de ser sincer amb tu mateix i després ser-ho amb les persones amb les quals et relaciones. Òbviament per tal de ser-ho necessites utilitzar l’eina de la comunicació i aprendre a expressar els sentiments, desitjos i necessitats d’una manera eficaç i respectuosa amb l’altra persona.

És molt important aclarir que, si en una relació hi ha enganys o ocultes alguna de les teues relacions a les altres, això ja no es considera poliamor, ja que el poliamor o les relacions no normatives posen el focus sempre en l’ètica com a valor fonamental (per això se solen nomenar també com a relacions ètiques no normatives).  

Quants tipus de relacions poliamoroses existeixen?

Existeixen tants tipus de relacions poliamoroses com relacions poliamoroses hi haja. Encara que semble un embarbussament em referisc al fet que cap relació dins de les no monògames és igual a cap altra, com tampoc ho són les relacions monògames entre si. Cada relació tindrà els seus acords, la seua manera de funcionar i els seus valors i per tant totes seran diferents.

Dit això, com les etiquetes són importants (i al seu torn no ho són), i a més el que no nomenem no existeix i es necessita definir els conceptes per a crear identitats, de forma genèrica, a grans trets, dins de les no monogàmies podem trobar els següents tipus: els swingers (intercanvi de parelles), les relacions obertes, el poliamor jeràrquic, el poliamor no jeràrquic, i l’anarquia relacional, entre altres. També es podria esmentar l’agàmia com a concepte de relacions no normatives, però no estaria dins del poliamor.

Em disculpe, si no he nomenat a algun tipus o a alguna subclassificació és degut únicament a la practicitat i a la ignorància, però per a res amb la intenció d’invisibilitzar cap col·lectiu.

Quins són els problemes en l’àmbit social amb els quals pot trobar-se una persona poliamorosa?

En l’àmbit social, i des de la meua opinió, el problema fonamental és l’estigma i la falta d’acceptació per part de l’entorn. En ser alternatives que se’n surten de la norma, les persones del voltant no solen comprendre-ho i acaben caient en els prejudicis i estereotips, ja que no hi ha referents ni informació. Aspectes com expressar la teua manera de relacionar-te en l’àmbit familiar (o fins i tot en l’àmbit laboral) sol resultar en seriosos conflictes per a moltes persones.

Per exemple, se solen rebre moltes crítiques que tenen a veure amb l’equiparació del poliamor amb la promiscuïtat o amb la falta de serietat en les teues relacions. A més, en aquest punt hi ha una clara diferència per gènere, a causa dels rols imposats, i les dones solen rebre més rebuig social per aquesta part.

I si haguera de continuar nomenant obstacles, després de l’estigma i de la dificultat de trobar persones que compartisquen aquesta manera de relacionar-se, afegiria el marc legal d’aquesta societat. Plantejar-se, per exemple, la criança en una xarxa afectiva poliamorosa comporta molts problemes en l’àmbit legal, ja que ni les lleis sobre els matrimonis, ni sobre les custòdies o la pàtria potestat de les criatures inclou aquesta diversitat sexe-afectiva.

El poliamor es basa en la llibertat per a conéixer, intimar, mantenir relacions sexuals, enamorar-se, o qualsevol expressió afectiva o sexual, amb més d’una persona

És el mateix poliamor que relació oberta?

No, normalment i dins d’aquestes comunitats, se sol parlar de relació oberta quan no hi ha exclusivitat sexual en una parella i els membres tenen l’acord de poder mantenir relacions sexuals amb altres persones. No obstant això, no se sol incloure la no exclusivitat afectiva i això és el que les diferencia, ja que en el poliamor s’entén que pots mantenir relacions sexe-afectives o romàntiques amb diverses persones independentment del pla sexual.

Existeix la gelosia dins de les relacions poliamoroses?

Per descomptat! És de fet, una cosa que se sol associar i és un error. Les persones que practiquen el poliamor s’han educat en el mateix entorn que les persones monògames i per tant les bases socials que tenen a veure amb la possessió i amb la gelosia les han rebudes igual, ja que la gelosia és una emoció complexa apresa socialment. La diferència és que hi ha un treball emocional diari per a superar-ho. Però, a més, les persones poliamoroses s’enfronten habitualment a situacions que podrien actuar d’estímuls per a l’aparició d’aquesta emoció, així que és habitual que puguen sentir-la amb freqüència.

La manera de gestionar-ho dependrà de les eines, recursos i habilitats de la persona, però normalment es pot treballar indagant en la inseguretat que és la base de la gelosia, intentant entendre-la, per després gestionar-la. En el moment en què les persones accepten que aquesta emoció és seua i que no ve pel que faça l’altra persona o deixe de fer, sinó per una inseguretat personal, ja està la meitat del treball fet. I posteriorment, i com a professional, et diria que hi ha un treball cognitiu molt important, per a trencar amb els mites de l’amor romàntic i amb aquestes inseguretats personals, i també un treball conductual, per a deixar de tenir aquelles conductes que mantenen i enforteixen aqueixa emoció, com, per exemple, fer moltes preguntes per a alleujar l’ansietat o intentar controlar el que fa l’altra persona.

És completament necessària una desconstrucció de l’amor, de les relacions i fins i tot de la mateixa persona, per a poder practicar el poliamor i que no es convertisca en un sofriment continu.

Partint d’una societat monògama, és necessària una desconstrucció amorosa per a practicar el poliamor?

Per descomptat. De fet, habitualment en aquests entorns se sol aclarir aquest tema amb la metàfora de l’ordinador.

El poliamor no pot ser com un programa que instal·les en el teu ordinador i que intentes fer funcionar en el teu sistema operatiu previ. Això és impossible i no funcionarà, l’ordinador se’t quedarà penjat i no aconseguiràs que arranque. L’única manera de poder instal·lar-lo és formatejant completament l’ordinador des del principi i canviant tot el sistema operatiu i llavors no caldrà instal·lar res, sinó que ja vindrà de sèrie en el nou sistema.

Espere que l’autor de la metàfora em perdone si no l’he expressada bé i que no li importe que l’haja compartida, però sempre m’ha semblat la manera més directa i visual d’explicar-ho.

És completament necessària una desconstrucció de l’amor, de les relacions i fins i tot de la mateixa persona, per a poder practicar el poliamor i que no es convertisca en un sofriment continu.  

Què és l’amor romàntic i quins perills comporta?

L’amor romàntic tal com s’entén en aquesta societat, va lligat a uns mites i a una forma d’entendre aquesta emoció l’objectiu de la qual és la disgregació. Però és que tot això no és l’amor, sinó el que ens han educat que ha de comportar l’amor. Mites com el de la mitja taronja, que cal patir per amor, que l’amor tot ho pot, la possessió, etc. són molt negatius, ja que en ser mites no es compleixen per definició i causen una infelicitat freqüent, que es pot traduir en relacions tòxiques, discussions de parella, ansietat, alteracions de l’estat d’ànim; i en altres ocasions, en conseqüències encara més greus, com ara violència, els xantatges, etc.

Quina és la causa que el tipus de relació majoritària en la nostra societat siga la monògama?

La causa és que el que és normatiu no inclou cap altra alternativa. És a dir, no ens ensenyen des de petits que hi ha altres formes de relacionar-se que poden ser igualment vàlides, ni ens ensenyen models ni referents, sinó que se sol castigar tot el que se n’ix de la norma i s’intenta que totes les persones capiem en aquest model.

I si ens plantegem perquè ha sigut aquest model i no qualsevol altre el que “s’ha triat” per a formar la norma, podem teoritzar i reflexionar (avise que aquesta és una opinió personal sense cap evidència) que aquest model és el més individualista, és a dir, el que més disgrega, ja que ho redueix a la mínima expressió d’un nucli de dues persones i no forma xarxes per a poder lluitar contra el sistema, que és la base del funcionament del capitalisme, per exemple.

Per què creus que el poliamor comença a popularitzar-se en aquest moment?

El poliamor existeix des de fa molt de temps i hi ha societats on es va instal·lar i es practica des de fa molts anys. Un exemple el tenim en les comunitats hippies que ja el realitzaven des del principi. Però, per exemple, actualment a Amèrica del Nord també s’estan fent estudis i publicant molts llibres sobre el tema, i respecte a popularitat ens porten molt avantatge. Però si em preguntes perquè ací, i en aquest moment, et diria que és gràcies a una societat on a poc a poc hi ha més llibertat i tolerància cap a la diversitat. Les lluites com el feminisme o la comunitat LGTBIQ+ i els seus assoliments han afavorit l’aparició d’altres lluites que també tenen relació amb la diversitat sexual i afectiva com el poliamor.

El poliamor actua com una resposta alternativa i crítica a la monogàmia, com una manera més de viure les relacions, o com ambdues?

Des de la meua opinió, el poliamor naix (en aquesta societat i aquest context) perquè hi ha persones que no són felices en el model monògam, i després de diversos intents fracassats d’encaixar en el model, s’adonen que funcionen diferent i que necessiten altres models. Aquesta opinió la base en el fet que eixir-se de la norma no és agradable i es perden molts privilegis i es tenen molts obstacles socials com els comentats anteriorment, per tant, si es recorre a això, és perquè individualment hi ha una necessitat de viure les relacions d’una altra manera per a intentar ser més feliç.  

No obstant això, una vegada fet aquest procés, s’estableix com una lluita social per la visibilització de la diversitat sexual i afectiva, amb la finalitat de no perdre aquests privilegis, però no com una lluita en contra de la monogàmia, ja que és un model igualment vàlid amb el que cal coexistir. És una crítica enfocada al fet que aquest siga l’únic model socialment acceptat i vàlid, i no al model en si.

Funciona la monogàmia?

Hi ha persones a les quals els funciona la monogàmia. Igual que hi ha persones a les quals no. És a dir, el que no funciona no és el model de la monogàmia, que és igual de vàlid que qualsevol altre. El que no funciona és l’intent que totes les persones capiem en el mateix model. En una societat on hi ha tanta diversitat, és quasi impensable que totes les persones funcionem igual i tinguem els mateixos desitjos i necessitats i per tant és molt difícil que totes estiguem còmodes en el mateix model relacional.

Si en una relació hi ha enganys o s’oculta alguna cosa, això ja no és poliamor, ja que aquest posa el focus sempre en l’honestedat i en la sinceritat

L’aspecte negatiu és que com les relacions no monògames encara estan fora de la norma, es dóna el cas de persones i relacions a les quals no els funciona (posem com a exemple la quantitat d’infidelitats o de relacions basades en l’engany) i que no tenen referents, ni recursos, ni models per a triar un altre sistema i acaben recorrent a la mentida i les traïcions, fent mal a les seues relacions i perdent-les.

Quin consell li donaries a una persona que vulga obrir la seua relació o experimentar el poliamor?

Aquesta pregunta és la més difícil. M’imagine que el primer consell que li donaria és que s’informara, que abans llegira llibres i articles sobre el tema, i que s’acostara a grups i associacions i a persones que practiquen aquest tipus de relacions per a intentar tindre models i referents i aprendre d’ells i evitar els mateixos errors al màxim possible.

I que tinga molta paciència i s’arme de valor i ganes perquè el procés és molt dur i intens.  

Entrevista i fotografia: Alejandro Murcia

Contacte d’Inés González

psicoensigno@gmail.com

També pot interessar-te