Teixint les xarxes de cura

Paloma Mateo Villanova i Juan Antonio Hernández, arquitectes de Cuidem Benimaclet

En conjugar el verb cuidar sorgixen connexions, llaços, mans que busquen suport recíproc, que impulsen, que enfortixen, que consoliden. Em cuide, et cuide, ens cuidem. Anem teixint una xarxa associativa, amb confiança i sense cap exclusió, que ens apropa i ens fa més fortes enfront d’un sistema capitalista que asfixia la vida quotidiana. Som cures, ens relacionem a través d’elles, i gràcies a elles aconseguim alçar barricades davant de l’acaçament continu, del maltractament del sistema econòmic actual.

I la ciutat? També ens cuida. O deuria. En cas contrari, és a dir, si els seus espais no ens permeten cuidar-nos, o si l’absència d’estos desallotja la nostra connexió interpersonal; tenim tant el dret com l’obligació de reivindicar l’oportunitat de cura que ens ha d’oferir. La xarxa de cures que treballem, que teixim amb zel i sensibilitat, ha de veure’s emparada en un marc urbà: pels seus carrers, les seues places i els seus espais verds.

Les ferramentes de disseny urbanístic han de nàixer des de la perspectiva de la cura, des d’esta mirada feminista que reivindica la quotidianitat

Per això, les ferramentes de disseny urbanístic han de nàixer des de la perspectiva de la cura, des d’esta mirada feminista que reivindica la quotidianitat. Si ens plantegem com consolidar el barri de Benimaclet en l’àmbit urbà, no fem sinó plantejar com enfortir la xarxa associativa trenada al llarg de molts anys i esforços. Cal que cada decisió sorgisca d’este teixit mitjançant processos participatius continus en el temps (des del plantejament de quines estratègies seguir i quines necessitats treballar, fins a la mateixa flexibilitat d’ús dels futurs espais construïts) i adaptats a totes les subjectivitats, a totes les experiències de les habitants del barri; premisses bàsiques del feminisme. Esta manera de treballar la ciutat ens garantix que el rebliment del teixit urbà siga coherent tant en les relacions de l’espai públic com en les de l’espai privat, ja que totes les formes d’habitar i de relacionar-s’hi són tingudes en compte i són potenciades a través del disseny arquitectònic.

Cal que cada decisió sorgisca mitjançant processos participatius continus en el temps i adaptats a totes les subjectivitats, a totes les experiències de les habitants del barri

Prendre decisions basades en la cura ens ajuda a centrar la mirada en les necessitats del barri a l’hora d’enfortir-se, i ens allunya d’un disseny basat en el creixement i l’especulació. Açò pot comprendre des de l’elecció d’un programa dotacional que aculla totes les edats i situacions personals i, a més, les connecte, fins a la posada en valor del patrimoni paisatgístic que pot suposar l’horta, espai d’oportunitat per comprendre la identitat de Benimaclet; tot generant punts de trobada entre el veïnat i el territori on entendre la vida diària d’una manera més saludable i sostenible.

En definitiva, és una manera de pensar l’urbanisme a través d’accions com consolidar o reblir, i no amb altres com adherir o juxtaposar nous teixits, aliens a la xarxa ja formada. És a dir, construir amb la perspectiva feminista també suposa reflexionar sobre la necessitat d’edificació de nova planta, en contraposició a l’opció d’apostar per un model basat en la sostenibilitat dels recursos, directament relacionat amb la rehabilitació i l’ocupació d’edificacions o espais degradats i en desús. En compte d’estendre el teixit residencial de manera abrupta i descontextualitzada amb estranyes puntades alienes a este; podem entreteixir nous filats que beguen de les dinàmiques ja existents, tot apropant convivències més temporals a les xarxes quotidianes estàtiques, i potenciant en conseqüència un benefici recíproc per a totes les maneres d’habitar.

Si volem una ciutat que ens cuide, esta haurà de ser projectada com una extensió de les xarxes existents, que enfortisca la quotidianitat i permeta que el verb cuidar es continue conjugant

Recollim la mirada de la cura: si volem una ciutat que ens cuide, esta haurà de ser projectada com una extensió de les xarxes de suport ja existents, que enfortisca la quotidianitat i permeta que el verb cuidar es continue conjugant.

Paloma Mateo Villanova i Juan Antonio Hernández, arquitectes de Cuidem Benimaclet

També pot interessar-te