Coneguem la importància del pati escolar com a lloc on es desenvolupa el joc espontani, les relacions interpersonals no mediatitzades per la figura educadora, el lloc de descans i el lloc on s’activa la imaginació. Però també sabem que el pati, com qualsevol espai públic, no és neutral al gènere. Tampoc a l’edat, l’ètnia i el nivell socioeconòmic.

A l’observar qualsevol pati de qualsevol escola podem constatar que l’ocupació i l’ús dels espais, i especialment aquells espais que es consideren millor valorats, es realitza d’acord amb una jerarquia de poder, per la qual cosa, hi ha gent que té dret a ocupar eixos espais i altra que no la té. Són drets no formals derivats del costum i de les jerarquies admeses. L’aprenentatge de com moure’s per l’espai té una relació directa amb la socialització en la nostra cultura en la qual existeix la creença implícita que les dones són persones d’interior i d’activitats tranquil·les, i que els homes han de dominar l’espai públic. Avui en dia seguim transmitent aquestes normes de convivència no escrites que impliquen una forta desigualtat en funció dels gèneres: als nens i nenes els eduquem normalitzant aquesta desigualtat i l’escola es configura com un agent socialitzador reproductor d’aquesta.  

Seguim observant el pati i veurem que normalment el futbol ocupa la centralitat de la vida d’aquest, i amb això, discrimina en nivells secundaris la resta d’activitats o jocs que allí es desenvolupen. El futbol (esport protagonitzat en la majoria de casos pels xiquets majors) és l’eix vertebrador de la vida del pati de primària al voltant del qual es donen la resta d’interaccions entre les criatures: els xiquets menuts se situen en un segon pla, i les xiquetes normalment observen com juguen els seus companys d’escola, es situen als marges. Ni professorat ni les mateixes criatures qüestionen la importància del futbol i la prioritat que gaudeix als patis escolars. Seguim mirant i veurem quins espais ocupen xiques i xics,  quins són els espais centrals i quins els marginals, quants metres quadrats ocupen les pistes d’esport en la totalitat del pati, els moviments expansius i el predomini de l’espai dels xics sol ser cada vegada més exagerat a mesura que l’edat augmenta (als patis dels instituts es pot constatar una major segregació) i l’assumpció que el món és dels homes, cada vegada més interioritzada. La idea molt estesa (també entre el professorat) que diu: “és que els xics són així”, no deixa de ser un signe de concebre la desigualtat com un fet neutral i donada de forma natural.

Podem deduir, doncs, que el joc i les activitats desenvolupades al pati escolar no es donen en igualtat de condicions. Les xiquetes i els xiquets comparteixen espais de joc però eixe joc s’està donant en funció d’una jerarquia implícita.

Tant l’urbanisme amb perspectiva de gènere com la coeducació ens situen en la importància que té l’observació crítica de les relacions de gènere que es donen al pati escolar. Les criatures passen moltes hores al dia al pati, i aquestes hores es conceben com un element alié a la funció educadora que té l’escola, sense cap tipus de relació amb els valors que es volen desenvolupar al currículum. Valors d’igualtat, de convivència, de respecte a l’alteritat, de desenvolupament d’habilitats diverses, d’experimentació, de descobriment, etc., no tenen cabuda si els usos dels espais que allí es desenvolupen impedeixen el desenvolupament d’aquests.

Deixem que les xiquetes es moguen de forma segura al pati, en igualtat de condicions respecte als seus companys, sense por, desenvolupant els seus jocs sense estereotips.

Possibilitem eixos espais amb normes de convivència atrevides, innovadores i justes. Les criatures d’avui en dia necessiten mestres i professorat amb vocació real de servei públic que treballen sabent la importància que tenen com a agents possibilitadors i creadors d’aquests espais. Agents possibilitadors de l’escola coeducadora, de l’ensenyament no sexista. Els xiquets i les xiquetes d’avui són les dones i els homes de demà, ensenyem-los valors en la pràctica, ensenyem-los a créixer sense violència simbòlica.

Generar espais exteriors fruit d’un procés d’observació crític i conscient, basant-se en l’urbanisme amb perspectiva de gènere, la coeducació, i en l’educació transformadora, és una forma innovadora de posar a la pràctica els valors que l’escola pública predica: educació inclusiva i universal, la tolerància i la igualtat d’oportunitats.

Mireia G. Gil