Pocs recordaran que entre els anys 50 i 70 Benimaclet comptava amb un cinema d’estiu al carrer dels Sants, on actualment està situada la Llar Cultural. Això no era més que un corral gran amb cadires de boga i amb capacitat per al voltant de 300 persones. Prompte el cinema es va convertir en l’activitat d’oci i de reunió familiar i veïnal més destacada de l’època. Açò es devia que la proposta era molt econòmica i al caràcter obert d’aquesta, ja que malgrat comptar amb un bar/cafeteria, els clients hi podien acudir amb el seu propi sopar per a gaudir de la pel·lícula a la fresca, mentre que per als xiquets es convertia en un lloc de joc i diversió.

Durant eixos anys els veïns de Benimaclet també van poder gaudir del cinema Ideal, conegut popularment com a cinema de “Meló”. Es trobava en el carrer Leonor Jovani. Era un cinema on es projectaven pel·lícules de reestrena, arribant a tenir sessions de dues i fins i tot de tres pel·lícules diàries. El cinema comptava amb una planta baixa i un altre nivell on es trobava “el galliner”. El cinema es va articular com a espai de convivència, de proximitat, on coneixies a tothom. L’entrada es comprava a les taquilles de l’entrada a un preu de 4 o 5 pessetes en els anys 1950-1960. En els anys 70 el cinema es va transformar en la discoteca “Mavis”, la qual va protagonitzar diversos altercats i episodis polèmics. Amb l’arribada de la democràcia i la legalització dels jocs d’atzar, va passar a convertir-se en un bingo i posteriorment en una sala de festes fins que finalment va tancar a mitjan anys 80.

Paral·lelament, durant els anys en els quals va ser bingo i sala de festes, es va construir a la part posterior, que donava al carrer Reverend Rafael Tramoyeres, un nou cinema anomenat també “Mavis”. Va continuar sent una sala de reestrenes, però amb butaques de major comoditat i més mitjans tècnics respecte a la projecció de la pel·lícula i l’aspecte audiovisual.

La remodelació va implicar la pèrdua del tradicional amfiteatre tan característic dels cinemes d’època, però sí que es va implementar el servei de cafeteria. Segons diversos antics clients, l’entrada costava al voltant d’unes 125 pessetes, però en la seua última etapa va passar a costar unes 250 pessetes, la qual cosa era assequible per a les colles de joves amics i per a les parelles que buscaven refugi en les últimes files del cinema, on se solien dur a terme fortuïtes i innocents trobades d’amor.

Sens dubte el cinema implicava un enorme potencial per a la creació d’espais d’entreteniment, de conversa, de reflexió, d’emoció i en definitiva de convivència, on es podia fomentar un model de barri obert i social, en el qual l’oci no era una activitat aïllada i individualista, sinó col·lectiva i compartida.

Miguel Asensio Gómez
Doctorant en Història Contemporània