Electra, llamando a las puertas de Dunblane

BE actua · març 2018

Entrevista a Pablo Corral Gómez
per Alejandro Murcia

Electra, llamando a las puertas de Dunblane
3, 4, 10 i 11 de març

Teatro Círculo
C/Prudenci Alcón i Mateu, 2

Mite i realitat, passat i present, justícia i venjança, són alguns dels temes, en una primera besllum, contradictoris entre si, que orbiten i dialoguen junts en l’adaptació de la tragèdia grega d’Eurípides. Després del seu pas pel Teatre Lagrada de Madrid i per Carme Teatre, aquesta producció de la companyia  El Cant del Cigne, filla de l’escola Estudio Dramático, arriba al Teatre Círculo aquest mes de març.

Pablo Corral Gómez es troba darrere de tot açò. Llicenciat en Psicologia, director en Estudio Dramático i professor en l’ESAD de València, s’encarrega de la dramatúrgia i la direcció d’aquesta nova adaptació del famós mite clàssic.

Mite i realitat, passat i present, justícia i venjança, contradictoris entre si, orbiten i dialoguen en l’adaptació de la tragèdia grega

Què és “Electra, llamando a las puertas de Dunblane”? En primer lloc, és teatre. El personatge s’apodera de l’escena i no ens abandona fins al final. No és una obvietat, és la condició del drama com a representació. A més, és una visita als nostres orígens. Dic els nostres per grecollatins, l’occidental i dic orígens pel motiu del naixement d’aquest teatre. En eixe ahir remot s’explicaven històries de pares i fills, de virtuts i vicis, de justícia i venjança. Açò és “Electra, llamando a las puertas de Dunblane”, un revisitar eixe ahir a través del mite tràgic, provocant ressonàncies en l’auditori d’avui. És el passat i el present units pel drama.

Quina és la necessitat de rescatar i reinterpretar els mites clàssics? Cada època crea els seus mites. Històries que expliquen successos convulsos amb aspecte de ficció. La rondalla dels mites canvia, però el sentit travessa els segles. Reconèixer açò és mirar a l’home sense il·lusió, ja que els successos convulsos es continuen produint. Tornar als mites remots, per a forçar les connexions amb els esdeveniments pròxims, a nosaltres ens obliga a una reflexió. Si en açò algú ens acompanya, aquest teatre no serà debades.

A quins reptes t’enfrontes en adaptar un text tan clàssic i universal? Des del camp de l’escriptura, Electra d’Eurípides quasi no ha sigut adaptada. Tan sols, que certament no és poc, he reduït la càrrega del cor, fent prendre única presència al Corifeo. La intervenció plena ha sigut sobre l’escena. L’escriptura de l’escenificació és la que més temps m’ha pres a mi i a la companyia. En el llarg temps d’assajos, havia d’anar descobrint els enllaços del plànol del mite d’Electra amb un altre paral·lel que anava a cobrir tota la representació. La dificultat estava en la superposició de plànols. Cadascun amb la seua forma narrativa: un de textual i l’altre estètic interpretatiu.

Entrar en un estat endormiscat, és a dir, en un somni lleuger. En eixe estat, el qui mira i escolta podrà recordar millor

En què consisteix la dinàmica de treball amb els actors i actrius? El cos havia d’obeir, en principi, en la utilització de l’energia, mostrant la singularitat del personatge representat. Açò exigia un entrenament específic. Amb eixa habilitat adquirida, cada actor havia d’anar trobant un caràcter propi de la seua acció. Sabent que només un objecte real anava a sostenir les seues mans, el treball amb invisibles es va fer dominant. Cada actor va generar el món d’objectes invisibles que posseiria. Al costat d’açò, la revisió prosòdica del text va completar el quefer als assajos.

Quin nivell d’exigència ha d’adoptar el públic per a dialogar amb l’obra? Exigència no seria la paraula. Se m’ocorre una imatge: entrar en un estat endormiscat, és a dir, entrar en un somni lleuger. En eixe estat, el qui mira i escolta podrà recordar millor. Però records alterats, deformats per eixa sensació de vigília activa i lúcida. I després, si ho desitja, parlar amb algú d’açò.

Entrevista per Alejandro Murcia

També pot interessar-te