Acaba de passar febrer, el que diuen és el mes de l’amor. Des de xiquetes celebrem el dia de Sant Valentí portant peces roges al col·legi, deixant notetes d’amor i esperant desesperadament, que alguna persona es recorde de tu eixe dia. Una desesperació que arrossegues amb els anys, perquè Sant Valentí celebra el verdader amor, l’amor romàntic, eixe amor que ens han ficat amb cullera sopera des que tenim consciència.

Però alguna vegada ens hem preguntat d’on ve aquesta celebració? Es tracta d’un sant així que, ja sabem que l’església, està darrere de la seua creació. Diu la llegenda que Valentí va ser un sacerdot que en l’Antiga Roma, amb l’emperador romà Claudio II, casava joves enamorats d’amagat perquè aquest acte estava totalment prohibit. L’emperador en assabentar-se: Zas!, se’l va carregar, i així va nàixer un sant més i una celebració a l’amor. Però la realitat és, que en aquestes dates se celebrava la festa pagana de les Lupercals, en honor a Lupercus, protector dels pastors i els seus ramats i com a homenatge a la lloba que va alletar als bessons Ròmul i Rem.

La cosa és, que Sant Valentí a més de llençar-nos al consum obsessiu i desmesurat, ens va convèncer que viure sense amor, l’amor romàntic, és una autèntica merda.

La cultura del romanç amorós no és més que un producte de consum des d’on ha sorgit tota una indústria i un estil de vida que fomenta una forma de relació basada en la dependència i inclús l’absència de llibertat. La construcció social d’aquest tipus d’amor s’ha gestat des d’una concepció patriarcal assentada en les desigualtats de gènere i la submissió de les dones a l’heterosexualitat com a única forma de relació afectiva-sexual, i en una forma d’entendre l’amor que sobretot reforça les estructures del sistema de classes basades en el sexe.

Està clar que açò genera molt debat, perquè, qui pot estar en contra d’una cosa tan bonica com l’amor? No es tracta d’això, precisament perquè crec en l’amor, és que ho defenc com un compromís, però amb tu mateixa, amb els teus principis, amb els teus propis límits i amb les teues necessitats. I, a partir d’ací, és un compromís d’horitzontalitat amb el món.

És difícil desprendre’s de tota aquesta herència cultural que Disney va treballar amb cura per a fer-nos creure en això del príncep salvador, de la dona submisa i les bodes com l’únic fi de les nostres vides. Però la veritat és que hem de fer un esforç per desconstruir la nostra concepció de l’amor i les relacions que exercim entre nosaltres.

El patriarcat ens vol zeloses, monògames, amb complexos i inseguretats. Si per a les dones es tracta d’espera, obediència, atenció, renúncia i entrega, per als homes té molt més que veure amb ser un heroi, un seductor, el que protegeix, salva, domina i rep.

És necessari continuar lluitant per a derrocar estereotips, destrossar els models tradicionals, subvertir els rols i aprendre a amar-nos lluny de la construcció social construïda des de la concepció patriarcal assentada en les desigualtats de gènere.

Desconstruïm llavors l’amor i les relacions, des de la llibertat dels nostres sentiments i els nostres cossos. Si celebrem l’amor, un amor lliure de masclisme i de violències, un amor en què pugues ser tu mateixa, i pugues créixer junt amb altres persones el temps que vulgueu compartir les vostres vides. Es tracta d’amar-nos per descomptat, però amar-nos bé.

Alba Pascual Benlloch