Què t’agrada dibuixar?

M’agrada dibuixar tot allò que em ve al cap, siga important o no ho siga, tant coses reals com fictícies, tinc una llista de mil coses per dibuixar, però estic un poc limitada de temps últimament per la feina.

Els teus principals referents?

En estudiar Belles Arts, els majors referents que he tingut han estat a prop, gent que venia a la meua classe o que he anat coneguen pel camí: Àlvaro Sanchis, María Martínez, Pau Goethe, Goce, Juz, persones que són un referent per a mi, no tan sols en l’àmbit artístic sinó en l’àmbit personal. Ah! I he de dir que l’Instagram també ha fet que es puguen conèixer a milers d’artistes de tot arreu del món.

D’on traus inspiració?

La inspiració passa de sobte quasi sempre, i m’ho apunte a la llista de 1000 coses que he de fer. Quan són encàrrecs, pot ser, de vegades em costa un poquet més trobar-la, però quan no la trobe em pegue una mirada a la llista d’idees i sempre ix alguna coseta.

Parla’ns del projecte Vint-i-vuit.

Va ser un projecte amb el qual vaig aprendre moltíssim. Un projecte per visualitzar el masclisme que ens rodeja i la importància de la lluita feminista. Vint-i-vuit dones que van voler formar part del projecte, que consistia en la realització d’un llibre d’artista en el qual hi havia vint-i-vuit fotografies reinterpretant obres de dones feministes dels 60, com Ana Mendieta o Valie Export, entre altres. El format era a l’estil caixeta de tabac, on fora posava, “el masclisme mata”, i dintre anava el llibret amb les fotografies. La campanya sols em va donar per poder fer exemplars per als quals van participar, una llàstima, en realitat.

Has realitzat obres en diferents murs d’Ontinyent. Com vas decidir començar a pintar al carrer?

L’any passat, vaig estar a una assignatura de pintura mural que em va fer “ganetes”, i vaig començar a eixir amb els meus companys de classe que ja feia temps que pintaven al carrer. Jo sóc d’Ontinyent, allí no hi ha res pintat al carrer, no hi ha cap baralla pels murs, no com ací a València, que pintes un dia i al següent ja no està. Pintes sabent que no durarà massa. En Ontinyent pintes i les “ueles” es paren a dir-te el bonic que és. A banda, ningú et taparà perquè hi ha mil llocs més per pintar. A Ontinyent he pintat per una banda per visualitzar l’abandonament de la zona, ja que hi ha un fum de cases abandonades, per tant tapiades. I l’altra estètica, per fer d’un barri ple de tàpies un recorregut visual bonic.

Resulta recurrent al teu treball la presència de cadires buides. Per què?

Sóc fan de les cadires buides, de fet, duc la meua típica cadira de boga, típica del País Valencià tatuada. La cadira buida, sóc jo! Podria escriure el significat per ací però perdria tot l’encant, si algú ve a preguntar-me, responc encantada!

Al teu treball existeix un fort compromís social, col·laborant amb diferents iniciatives autogestionades com les Festes Populars de Benimaclet, quin creus que és el paper de la il·lustració en el món on vivim?  

A través de la il·lustració es poden contar mil coses, tan bones com dolentes, de forma “guapeta”. A banda, de vegades, és la imatge la que fa que et pares a veure o analitzar el missatge. Respecte a les Festes Populars de Benimaclet, estic molt orgullosa de formar part d’aquesta iniciativa que vam començar fa tres anys i que hui en dia és la meua segona família, sempre que puc i tinc temps (que últimament me’n falta una mica) aporte el que puc al col·lectiu.

Sembla que tens una forma de representar la teua realitat prou definida. Com vares arribar a ella?

La veritat que he començat fa ben poc a definir-me. Jo crec, que quan dibuixes molt acabes trobant el teu estil propi, i crec que és molt gratificant per a l’artista que la gent reconega la teua obra. És com… uauuu, saben que és meu! De vegades, hi ha gent que es fa fotos amb les cadires que tinc repartides per tot arreu i me les envia. És graciós i bonic.

Es pot viure exclusivament de la il·lustració?

Exclusivament no, però jo he tingut la sort, d’abans d’acabar la carrera trobar treball de “lo meu”. Treballe fent il·lustracions i dissenys per a productes tèxtils, i la veritat que estic encantada. Crec que jo, avui en dia, no podria viure com a il·lustradora freelance, no de moment, ser autònoma és dur, pel que sé. :)

Com veus Benimaclet?

M’encanta la vida al barri, els col·lectius, l’Horta, les assemblees a la plaça del Glop, el Terra, la Jove (que he de tornar algun dia), la tenda de Macondo amb la súper becaria, agafar la bici i trobar-te en cada cantó a una persona bonica, moltes altres coses són les que fan de Benimaclet un barri especial. L’únic que he de dir en contra és el tema gentrificació, que ja el coneixem totes al barri i com açò ens està afectant en el lloguer de l’habitatge o en el tancament de petits comerços de tota la vida, entre altres. (Açò és un tema a debatre important per al barri).

Parla’ns de la portada per a Benimaclet Entra.

La portada és una reinterpretació de la fotografia “Autoretrat amb esposa i models”, 1981, d’Helmut Newton. M’agradava molt aquesta fotografia i vaig voler il·lustrar-la per fer-la un poquet més meua. Una reinterpretació en la qual m’he autoretratat a l’estil Velázquez.

Entrevista per Manuel Pérez Bernat