Road Ramos
BE sona · juny 2017
Rocío ‘Road’ Ramos és una d’aquestes compositores rebels, compromeses amb la seua causa, que fàcilment, quasi sense cap esforç, aconsegueix malbaratar autenticitat en cadascuna de les seues cançons. I sense saber explicar com, ens convenç. La cantautora murciana porta treballant i pujant als escenaris des dels seus primerencs 17 anys, havent sigut guanyadora de diferents certàmens, i compartint escenari amb artistes com Quique González, El Kanka, El Niño de la Hipoteca o Rozalén. Des del seu àlbum debut del 2012, El Desmontaje del Productor ha anat copant cada vegada més territoris de la nostra geografia, fent-se un merescut lloc en el panorama musical. El seu últim disc, ¿Qué sueñan los perros?, presentat enguany, és més ambiciós, ampliant el projecte amb la integració dels músics Adrián García, Goyo García i Sergio Sales. Aquest nou treball és una declaració d’intencions, una carta oberta, que Road Ramos ve per a quedar-se, i per sort podrem continuar gaudint i seguir esperant molt d’ella. Que així siga.
A l’últim disc ¿Qué Sueñan los Perros?, notem que la instrumentació té una presència major que en el teu anterior treball. Potser et refereixes al concepte de banda i al so elèctric i de síntesi de so que hi ha en el segon respecte al concepte del primer disc, però realment la instrumentació del primer va ser moltíssim més costosa i amb més mals de cap. Els meus coneixements eren menors i la meua ignorància més atrevida. En aquest, només em vaig cenyir als instruments dels components de la banda descartant altres textures com poden ser violins o vents metall.
Com va ser el procés de composició dels temes d’aquest àlbum? Era incapaç de compondre finalitzant alguna cançó així que em vaig imposar una data d’enregistrament d’un disc sense temes complets o definits exceptuant tres. Durant dos mesos no vaig fer res més que compondre, premaquetar i produir amb l’objectiu de cercar alguna cosa que em coguera. I gràcies a la pressió vaig aconseguir que la inspiració m’arribara treballant.
Les teues cançons fugen de l’amor romàntic per a parlar de l’amor propi. Per què creus que és important parlar d’ell? Per a gent que vam créixer sense ell és important parlar d’açò. A altres persones no els ve malament que li’l recorden, o açò m’expliquen.
La teua popularitat ha anat creixent sense pressa, però sense pausa. Cada vegada puges a més escenaris i comença a crear-se un tipus de públic que et coneix, gràcies al vostre treball constant. Com portes aquest reconeixement? No he pensat en açò. En el que sí que pense és que abans pujava al mateix nombre d’escenaris, però no ho explicava per les xarxes socials i clar, així sembla que no fas res.
La majoria de vegades que passes per València per a tocar, ho fas al Kaf Café. Quina relació tens amb aquest lloc? Todo espacio realmente habitado lleva como esencia la noción de casa, Bachelard. Està escrit en la seua porta.
Últimament hem pogut veure el teu nom en alguns festivals nacionals. Creus que aquests esdeveniments donen cabuda a gèneres i artistes propers al teu estil musical? Si em criden, supose que els agradarà la proposta, o potser no ens han escoltat i confien en qualsevol.
Prefereixes els grans escenaris o et sents més còmoda en espais més íntims? On siga però que algú m’escole…
Cap a on va Road Ramos? No tinc ni idea, però com bé dius, allà on vaja aniré sense pressa, però sense pausa.
Entrevista per Alejandro Murcia