De què tracta l’obra? Són tres nàufragues a alta mar que decideixen que no hi ha una altra solució al greu problema que se’ls planteja per alleujar la seua fam que menjar-se’n una d’elles.  Els arguments que esgrimeixen queden invalidats immediatament per la mateixa acció de l’obra.

Què ha suposat per a tu la creació d’aquesta peça? Descobrir des de quin lloc em situe per a observar la realitat, què és el que vull dir i com vull dir-ho amb un nou llenguatge. L’elecció del mitjà, el teatre, ha sigut fonamental al llarg de tota la meua trajectòria i açò condiciona de tal manera el missatge que ho modifica tot i és l’escena allò que prima.

Quins temes planteja?  El tema és clar des del principi: la voluntat de la persona que en aquest moment encarna el poder és inqüestionable, millor dit, qualsevol qüestionament, qualsevol argument o prova queda invalidada per aquest desig de poder. El tema no podria estar de major vigència; solament cal donar una ullada al nostre dia a dia, al que ens volen explicar des dels mitjans: televisió, ràdio, o premsa, per a observar que solament una part de la realitat és viscuda i compartida, mentre que una altra part està reservada només a l’elit.

Quines són els teus referents? És una obra que podem col·locar dins del teatre de l’absurd. Els referents són títols emblemàtics com La cantante calva o Esperando a Godot i altres més desconeguts com Feliz acontecimiento o La lección.

Parla’ns de l’escenografia. A l’escena apareix el que podria ser l’esquelet d’una embarcació. En la qual hi ha tres cadires, un bagul a manera de caixa sense fons, un penja-robes i una llum constant, dura que aplana; un dia en ple estiu. L’embarcació està envoltada per un mar sense fi.

Per què els personatges són dones?  Al principi tots els personatges d’aquesta obra anaven a ser interpretats per dones, quedant al final els tres centrals i no els que anomenem perifèrics que són els que desmunten l’argumentació que s’esgrimeix com un arma. Els personatges femenins tenen relació directa amb el poder. Posem de manifest d’aquesta manera que no és una qüestió de gènere sinó de model social.

Com treballeu els personatges?  Per la creació del personatge, des de la direcció, partim d’una sèrie de propostes que tenen més de situacions que de conflictes, aquests es donen a posteriori. Partim de les danses i els sons, de l’acció física amb els objectes i implicant el text en l’acció creant una trama.

Què vols provocar en l’espectador? La reacció del públic és sempre inesperada: riu, plora, es diverteix, se sorprén, fuig, es refugia, s’avorreix, es lamenta. Amb paraules de Bertolt Brecht, el que pretenc és portar l’espectador a emocions, pensaments i accions reals.

Quin paper ha de complir el teatre en la nostra societat?  El teatre sempre ha sigut un lloc que ha permés a les societats i als individus mirar-se en un espill que multiplica la realitat, que els fa entrar a llocs que d’una altra manera els seria impossible. En aquest cas des de l’humor són còmplices del joc que ens brinda l’absurd.

Què has aprés al llarg dels anys en el món del teatre? Que el que vulgues explicar, el relat del món que realitzes s’ha de fer des de l’honestedat, col·locant les teues capacitats, els recursos que tens a la teua disposició i la realitat a la balança, d’açò dependrà el resultat.

Entrevista per Julia Reoyo