Quien pena, ríe
fent ciutat · estiu 2016
Quien pena ríe. Crónicas del pueblo gitano, és un projecte multiformat que mostra la vida i la memòria del poble gitano al barri del Cabanyal, un dels més afectats per l’exclusió, el desemparament i la precarietat laboral.
Encara hui tots els estudis d’opinió apunten a la comunitat gitana com la pitjor valorada socialment pel conjunt de la societat espanyola. Com a testimoni d’aquest rebuig que pateixen els meus veïns, ens embarquem en aquest projecte. Vam voler documentar les seues vides, recolzant-nos en la fotografia, el vídeo, la paraula, el dibuix… Basant-nos en les oportunitats que ofereixen els diferents formats de producció i exhibició, busquem crear un nou codi de narració a través del desenvolupament i de la investigació en l’espai del documentalisme contemporani.
Des de la sensibilització i la visibilització, va nàixer aquest projecte. El resultat? Un conjunt de quatre llibres produïts de manera col·laborativa principalment amb famílies gitanes. Als exemplars, podem trobar diferents fonts d’informació com a diaris, entrevistes, contes, fotografies, il·lustracions, … Tot açò complementat amb diferents codis QR, que ens enllacen a vídeos, oferint-nos una narració interactiva i audiovisual.
Per a la realització comptem amb diferents metodologies, entre elles, proporcionem de ferramentes gràfiques i audiovisuals als protagonistes, creant i activant un procés d’autorepresentació com a forma de sensibilització i diàleg participatiu. També vam realitzar entrevistes i tallers que ens van permetre rescatar la memòria històrica d’una comunitat exclosa, així com mostrar una visió comuna del panorama actual.
Actualment, i donada la professió dels nostres participants, la major part de la distribució és a través de la venda ambulant, generant una xicoteta economia per a les famílies.
Beatriz Millón
Tomás i Misael
La meua vida és una ferida que va cicatritzant, una ferida que va en la pell del poble gitano, un poble estigmatitzat, un poble perseguit. No fa tant que sobre nosaltres aguaitava un article promulgat per Francisco Franco que deia en el Reglament de la Guàrdia Civil, que el poble gitano calia vigilar-lo, controlar-lo, reprimir-lo. Hi ha testimonis que diuen que en l’època de la dictadura, la Guàrdia Civil feia dos juraments: Defendre la pàtria per damunt de totes les coses i, perseguir i fer malviure al gitano. No està sobre el paper, però si està en la memòria del gitano.
Pilar i Marcos
Ací hi havia molts gitanos i paios, tots junts. Tot açò era preciós, la qual cosa era el Clot. Casetes xicotetes. Nosaltres vivíem a la casa de la Parra, en aquells moments ens va costar 30.000 pessetes, no tenia aigua, però hi havia una fonteta on agafàvem l’aigua per a llavar. Tots deixàvem les portes obertes… L’amistat, era tot preciós, preciós. Després les van tirar i ens vam anar fins a arribar ací.
Hi havia una botiga xicoteta, la del senyor Pepe i Pepa, compràvem ¼ de sucre, d’oli, …
– Péseme esta cebollita Pepe.
Tinc tants bons records del barri.
