Donada la meua incapacitat per a establir una definició que s’aproxime al concepte de poliamor tal com jo l’entenc, m’encanta il·lustrar-lo mitjançant la metàfora dels gelats.

Sempre m’ha resultat més senzill i infinitament més còmode triar un únic sabor de gelat, supose que a causa de tota la càrrega socio-sentimental adquirida al voltant de la normativitat de les relacions, encara que no m’aportara la felicitat a llarg termini. Així no sentia que estava demanant un impossible, incomodant a la venedora de torn (vegeu sistema heteropatriarcal) amb demandes exigents.

Amb el pas dels anys acabava recaient en relacions caduques que incrementaven un estat d’incomprensió cap a mi mateixa, d’estranyesa davant una diferència que no identificava. Quasi totes les meues col·legues gaudien dels seus gelats d’una única bola amb un sabor exclusiu.

Després de provar combinacions fallides, vaig descobrir els gelats de tres boles, encara que bé podrien ser més. Són estupends, pots unir-los com vulgues creant mescles sorprenents, més gratificants i sense carregar a la pobra bola inicial amb tota una sèrie de responsabilitats (ser la que millor et sap, la que més dura, la que millor s’adapta a tu, etc.) que finalment acaben fent-la caure pel seu propi pes. Perquè en el meu cas, i m’atreviria a dir que en el de bastants altres persones, no existeix una bola que em complete, sinó moltes que m’aporten coses diferents, filant una xarxa de sabors especials i interconnectats. En la teoria sona deliciós.

El problema ve quan llepes una més que una altra, perquè la d’enmig se sentirà oblidada, mentre que la de l’extrem oposat començarà a fondre’s sense control ni possibilitat d’esmena. Les boles de gelat necessiten ser cuidades de manera diferent però amb la mateixa obstinació. El teu gust per una no implica que l’altra obtinga una porció de gust menor, ja que el gust no pot quantificar-se, així com tampoc l’amor. I els gelats no entenen de jerarquies: a parer meu, les relacions tampoc deurien, encara que el sistema capitalista en el qual vivim s’obstine a jerarquitzar els afectes, com bé apunta Brigitte Vasallo.

M’agradaria puntualitzar que distingisc fermament la promiscuïtat i les relacions obertes del poliamor. La primera, per mi, simbolitza un alliberament d’energia sexual més o menys arbitrària mentre que les segones poden derivar en una parella “principal” i diverses secundàries, establint en última instància una jerarquia vertical. En canvi, el poliamor teixiria un ordit relacional. Implica tota una sèrie de cures i pactes extremadament necessaris a l’hora de construir una cosa sòlida i bonica, similar al rizoma del camp de creïlles sobre el qual teoritzaven Deleuze i Guattari.

En la praxi quotidiana ens trobem amb nombroses dificultats, especialment si som dones i ens movem en el terreny de les relacions hetero-poliamoroses: les masculinitats cis hetero patriarcals deixen cadàvers emocionals. Una de les més perilloses és aquella que es diu desconstruïda per a després abusar de la seua posició de poder impunement, amagada en espais alliberats, assemblees de barri i okupes. L’home postmodern ha passat de moda, i si no saps cuidar d’una, no pots cuidar de dues. No obstant això, sembla que el poliamor està d’oferta.

Andrea Corral Rodríguez
@andraedurden

Il·lustració: crackoin