©Caixa Fosca

Adore el jazz, l’anarquia i l’amor

Adore el jazz, s’enfila en la meua vida tant com l’anarquisme i diria que estan completament vinculades entre si. Crec que en la mesura en què es desenvolupen i es reformulen al pas del temps, esquivant la censura, donant-li formes noves al seu llenguatge és com es mantenen vives. Per a aconseguir-ho es precisen persones que, aventurant-se en allò que no es coneix, s’atrevisquen a transgredir les normes i compartisquen amb les altres allò que han descobert, inspirant així el present. Indubtablement, ambdós són ontològics, tant com ho són les relacions humanes amb els esdeveniments mentals experimentats per les persones. La resta, allò que s’anomena ordre, no és una altra cosa que dominació i estructura i sembla que avui en dia encara hi ha una gran dificultat per a desfer-se del pes de les representacions idealistes o preestablertes. Posaré un exemple per a transitar aquesta relació.

Dorothy Jeanne Thompson, en 1952 introdueix l’arpa al jazz. Coneguda com a Dorothy Ashby, va descobrir noves possibilitats gràcies a la seua visió innovadora superant la resistència inicial de la resta de músics de jazz, donat que l’arpa estava molt vinculada a la música clàssica (amb tota la càrrega cultural que comporta), i la va convertir en el seu instrument principal. Es pot dir, que és una de les millors intèrprets de jazz i de les arpistes del segle XX, per la seua trajectòria musical, però sobretot perquè va oferir una nova opció fora dels paràmetres i la va saber introduir en un procés tan col·lectiu i canviant com és el jazz, sent dona, racialitzada i sent impulsora i compositora del seu propi estil.

El jazz i l’anarquisme precisen persones que s’atrevisquen a transgredir les normes i compartisquen amb les altres allò que han descobert, inspirant així el present

Així com ella, aquest estil musical no està subjecte de manera estructurada a una partitura, sinó que es basa en la improvisació i en la lliure interpretació, i encara que els músics executen un tema dins d’un marc harmònic, poden deixar a la imaginació l’oportunitat de modificar-lo. Si tenim en compte la importància que té l’observació i la comunicació perquè es done aquesta connexió musical on la diversitat conflueix podria dir que, així com succeeix al jazz, en les relacions, l’anarquia pot ser com diria Deleuze: “una estranya unitat que només es reclama d’allò que és múltiple”. És a dir, una concepció del que és relacional com una oportunitat individual que esdevé col·lectiva en tant que es veuen les relacions sexe afectives o no com un vincle particular i no com a un element dins d’una categoria establerta per les normes socials, d’una forma més flexible, comunicativa i horitzontal en la qual tot se sotmet a un acord mutu i on les categoritzacions no són necessàries per a gaudir, mantenir i expressar l’amor en les relacions perquè no hi ha necessitat d’establir una distinció formal entre els diferents tipus de relacions, i on, com al jazz, poder parlar o jugar amb el temps sense atordir-se sistemàticament perquè, en aquest cas, les relacions no estan sotmeses a un conjunt preestablert de normes o regles.

L’amor no com a un element dins d’una categoria establerta per les normes socials sinó una forma més flexible, comunicativa i horitzontal en què tot se sotmet a un acord mutu

Quan escolte un concert de jazz, pense en la capacitat humana d’aconseguir ser ingovernables, de resoldre els moments vitals en el món en general o dels afectes tal com volem fer-ho amb el conjunt de persones que ens acompanya i tenint cura dels processos, de forma que harmoniosament totes, arribem a un acord mutu i plaent i que per a poder ser-ho, necessitem fer-ho des d’una comunitat d’afectes ampla i diversa, plantejada a llarga duració, sense la jerarquia dels principis que el capital proposa per a confrontar-nos horitzontalment i mantenir-nos en exclusivitat i aïllades. És necessari establir vincles com ho va fer Dorothy Ashby amb la seua música, mostrant-nos com som, sabent realment allò que estem fent, conscients d’estar formant part del desenvolupament d’una forma de relacionar-nos social, afectiva, sexual i política (m’atreviria a afegir econòmica), que es dóna mentre vivim en la privadesa de la nostra intimitat, en tot allò que arriba a ser polític del que és personal, anant més enllà de les resistències de vegades pròpies o col·lectives.

Per tot açò, no establiré un tipus de forma de relacionar-se, perquè mentre vivim i encara que tenim uns paràmetres en els quals ens mantenim, tot està canviant al nostre voltant i nosaltres intervenim gustosament i amb cura, amb el col·lectiu que ens acompanya, en el temps que vivim, procurant fer-ho lliurement deixant el nostre caliu, la nostra empremta.

Clara Moltó Gisbert

Fotografia: Caixa Fosca

També pot interessar-te