Història d’un dit

BE escriu · setembre 2016

Judith Sanz Micó
Col·laboradora de Gargots, revista literària

Valencià

HISTÒRIA D’UN DIT

Aquesta bella història

que us vaig a relatar

té aires d’epopeia

i vos fascinarà:

Vet ací que un dia

-quin fou, tant s’hi val-

estava assegudeta

i m’hi vaig topar

amb un ésser fantàstic,

subjecte singular,

abanderat orgullós

de l’ofici dactilar.

Amb ungla rodoneta,

considerablement llarg,

tenia –com diria…-

un aire senyorial.

Tot i que en la infantesa

-tot s’ha de confessar-

tingué més d’un flirteig

amb algun que altre nas,

era de bona casta,

i l’ànsia cultural

va despertar en ell

les ganes d’explorar.

I, eu!, així arribem

al moment que ens atany:

Don Dit, vagant per terra,

resulta que es topà

amb una cama erecta

de la meua propietat.

“Bon dia, Donya Cama”

“Bon dia, Déu vos guard”

Com que de converses privades

no vull xafardejar,

diré, per fer-ho ràpid,

que van fer amistat.

Quin goig, veure’ls als dos

somriure, enjugassats!

Però com en tantes coses,

assumptes de tamany

importen més del que es pensa

I Don Dit es sentí mal:

Amb una cama com ella

-no és per bafanejar,

però és de bona cuixa,

llarga i compacta de carn-

l’alçada el limitava

Sols al turmell i voltants.

I Don Dit, fent-hi gala

de gran heroïcitat,

va emprendre la proesa

d’intentar-la coronar.

Ací hem de fer una pausa:

en honor a la veritat

cal dir que la meua cama

no és molt de depilar,

i l’esmentada gesta

-tot i que singular-

no va ser tan àrdua

com cabria esperar.

Superada la canyella,

amb el genoll abastat,

va costar-li tres jornades

conéixer la regió cuixal.

Quina solitud tan àrdua,

quin clima més gelat!

-tots sabem que, amb l’alçària,

és més dur el temporal-.

Don Dit, amb les últimes forces,

va buscar per refugiar

i vet ací, oh, meravella!

va trobar-hi bon empar:

Un llit moll i calent

al peu d’una cavitat,

el paradís d’un dit,

quina magestuositat!

quines fonts, quines cascades!

i de tant d’explorar

amb tanta gatzara i ànsia

tots els indrets de la vall

va haver-hi un terratrèmol,

-res que us haja d’espantar,

un parell de sacsejades

i pau dolça, al final-.

Així doncs, junts i feliços,

s’hi van acomodar

i, agafant a donya cama

-que s’havia estirat-,

va dir aquella frase

(ell és un poc pedant):

“aquest és el inici, Cama,

d’una llarga amistat”.

També pot interessar-te