La por és un sentiment que ens pot ajudar en alguns moments perquè ja diu el refrany: “La por guarda la vinya”. Això vol dir que no hem de tenir por però sí prudència i pensar abans de prendre certes decisions.

Quan tenim por no discernim entre el bé i el mal, només pensem en la nostra pròpia supervivència. Però és nefasta perquè ens disminueix la capacitat de reaccionar en moltes ocasions. I no ens adonem del mal que podem fer. Tinc 90 anys i ja podeu suposar que n’he vist moltes al llarg de la meua vida.

De petita vaig viure la guerra civil i encara recorde els comentaris i les reaccions de la gent gran durant els bombardejos o després quan buidaren els magatzems de menjar on la por i la necessitat de sobreviure els tornava cruels i insolidaris. Pense amb els anys que és millor no tenir por de res.

La vegada que he passat més por en la meua vida va ser quan van operar el meu marit. La meua filla menuda era petita i li van diagnosticar un problema de ronyó. En aquella època les radiografies eren poc precises i van decidir operar-lo sense saber què tenia exactament. L’operació va ser molt llarga i complicada i van descobrir-li un ronyó poliquístic. En eixir de l’operació el metge em va dir: “És una llàstima que siga tan jove”. Ja podeu imaginar en aquell moment l’impacte que va tenir en mi. Després no va ser per a tant i ell va conviure amb aquest problema tota la vida sense més complicacions. Però a mi em va quedar per a sempre una certa por. Va ser un abans i un després en la meua vida. Després d’això ja tot va perdre importància menys la salut d’ell i dels meus fills. La resta ha sigut sempre relatiu però aquesta por m’ha acompanyat tota la vida.

Durant la vida és clar que tenim por moltes vegades per altres coses que no són problemes de salut, per problemes econòmics, per exemple, o per altres situacions. El meu marit viatjava pel seu treball i jo sempre em vaig quedar sola amb els meus fills i tenia por quan es posaven malalts. Cal dir que aleshores no hi havia la comunicació que tenim amb els mòbils. Recorde que quan la pantanada del Xúquer es va quedar aïllat a Alberic i no en tenia notícies. Tot era molt complicat, recorde molt aquella por de quan viatjava i no ens podíem comunicar.

També molta por de saber ajudar els nostres fills, saber estar al seu costat quan et necessiten i saber dir la paraula justa en el moment just perquè se senten acompanyats i no tinguen por davant la vida.

Després van nàixer els meus néts i sempre tens por també per ells perquè estiguen sans, perquè estudien i perquè la vida no siga dura amb ells. I ja de majors perquè tinguen treball, perquè siguen feliços. O siga que sempre tens por per la vida de tots i voldries tenir una vareta màgica que ho solucionara tot, però això no és possible i passa allò que ha de passar.

Però quan arriba aquesta edat tens por al deteriorament físic, a perdre la memòria, a perdre facultats i haver de dependre dels altres. I, perquè no dir-ho, a la mort que cada vegada veus més a prop.

Però hem de lluitar sempre contra la por i conservar les il·lusions per les petites coses que ens pot donar la vida.