“La tirania totalitària no s’edifica sobre les virtuts dels totalitaris sinó sobre les mancances dels demòcrates” Albert Camús

Sóc nascut l’any 1979, uns set mesos després que aprovaren la Constitució Espanyola. Això vol dir, que este estiu en faig quaranta anys. També vol dir que fa uns 22 anys que tinc carnet de militant d’un partit polític i, la veritat, no sé si crec massa en el sistema de partits. Jo sóc més de democràcia líquida, de poder cedir el meu vot a un representant quan no tinga ganes de calfar-me el cap però si un tema m’interessa, poder decidir jo el sentit del meu vot sense esperar quatre anys a què tornen a haver-hi eleccions.

Si voleu un dia ens fem una cervesa al bar i vos ho explique.

La meua passió per la política ve per culpa de la lectura. De jove era un lector compulsiu, d’un o dos llibres setmanals, i especialment de ciència-ficció. Amb tretze anys igual estava llegint la saga de Mundodisco de Terry Pratchett com Fundació d’Asimov o Rebel·lió en la granja d’Orwell. Parlant d’Orwell, uns dels meus llibres favorits eren 1984 d’ell mateix i Un món feliç d’Aldous Huxley. No ho sabia, però amb aquells llibres estava formant uns ideals de futur. Amb aquells tretze anys ja vaig teixir un paral·lelisme entre aquelles distopies i la nostra realitat, i vaig entendre el perill de donar massa poder a l’estat, igual que de donar control sobre l’estat a qui ja en té massa poder. Vaig aprendre la importància de trobar un equilibri entre la llibertat de l’individu i el seu encaix en la societat. Aquella frase tan repetida: “La llibertat d’un acaba on comença la de l’altre”, fonamentà la meua base de creences. Imposar el meu criteri a altres és, per se, limitar-los la llibertat.

En Espanya, la definició de “llibertat” està molt esbiaixada. Ací els liberals són els que estan en contra de les llibertats dels altres i volen imposar la seua. Es diuen liberals els que es manifesten contra els drets LGTB o contra el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos. Es diuen “liberals” els que porten la bandera i volen dir-te com has de ser o què has de pensar. No sé vosaltres, però jo ja fa temps que estic cansat de tanta bandera; De la dels altres i de la meua. Ara entenc a la meua iaia quan em deia que el tret comú de totes les banderes és que porten un pal, un pal per a estar per damunt; un pal per a agredir als altres.

En pocs dies va a començar la campanya electoral. No pretenc convèncer a ningú de què vote a cap partit, però sí que vull demanar-vos que quan votem, pensem en el dia de després. En estes eleccions estan en perill més coses a part de qui és el més votat. Segons com quede tot, els escenaris postelectorals diran qui mana, i és igual de fàcil veure a Cantó i a Rivera de vicepresidents amb el PSOE com amb el PP. Si creiem en una societat de llibertats, no elitista ni exclusiva sinó igualitària i inclusiva; si som dels que volem avançar en democràcia i en justícia, caldrà optar per qui crega en això. L’única manera de garantir un govern de progrés és votar a partits que obliguen a pactes progressistes. Si no ho fem, correrem el perill de ser com la protagonista d’Un món feliç, Lenina, i acabarem convençudes que la tirania és llibertat. Si no ho fem, acabarem per assumir que la llibertat és el que ells ens diuen.