On viuen les no-monogàmies?

L’interés creixent per les no-monogàmies ètiques en general i pel poliamor en particular i l’augment de la seua presència a tots els nivells fan que ens plantegem quins tipus de convivència faciliten estes pràctiques. Qüestionar els vincles tradicionals i repensar les estructures de convivència és una manera de transformar la forma en què ens relacionem a nivell micro, però pensem que models d’habitatge com el de la família o la parella no són els més adequats per al poliamor. Si viure en família o en parella no són les millors opcions, ens queden altres dos: viure sol o compartir pis amb més gent.

Qüestionar els vincles tradicionals i repensar les estructures de convivència és una manera de transformar la forma en què ens relacionem

Viure sol és la forma més gran d’autonomia personal, però tanmateix comporta molts problemes: el sòl urbà és finit i excloent, cada vegada hi ha més cases buides però també més especulació econòmica que no hi permet l’accés a les classes treballadores. O siga: viure sol és car i antiecològic, consumeix territori i dóna ales a l’especulació. A més, les ciutats són cada vegada menys acollidores i la vida afectiva més precària, agreujant una altra qüestió: la soledat. Així, el problema major a les nostres ciutats no és tant la definició de poliamor, com tota la gent sola que no es pot permetre una vida promíscua: gent major, amb diversitat funcional, fora dels estàndards de bellesa física, gent tímida, etc.

L’altra opció és compartir l’habitatge i, dins d’ella, el més recomanable és fer-ho amb persones afins. Això permet generar un projecte vital menys solitari, una mena de tribu que pensem que és molt necessària en este moment. La desconstrucció de la monogàmia i la creació de vincles d’afinitat més enllà d’ella permet repensar la cohabitació com a espai d’assaig de nous vincles i de qüestionament de rols. Eixos nous vincles i rols no han de ser autoritaris ni tancats i, com que no estan basats en relacions de parella, no desapareixen quan s’acaben. D’esta manera es creen vincles habitacionals basats en el respecte i en projectes vitals compartits.

Compartir pis permet generar un projecte vital menys solitari, una mena de tribu

Però açò no vol dir que compartir pis siga la panacea. Pot ser adequat per al poliamor, però perquè siga eficaç contra el neoliberalisme atomista és interessant tindre en compte algunes qüestions senyalades pels feminismes: les necessitats específiques de la criança, de la tercera edat, de les persones malaltes, d’aquelles amb diversitats físiques, intel·lectuals, neurològiques, etc. A més, la majoria d’habitatges actuals estan dissenyats per al model de família tradicional -amb distribució desigual d’habitacions, cuines quasi unipersonals, espais comuns xicotets…-. Això suposa que, llevat que es tinga el capital necessari per a comprar i fer reformes, l’estructura no serà idònia per models alternatius que busquen crear xarxes i cohabitar.

Volem un nou model de convivència adaptat a les necessitats específiques del poliamor i d’altres no-monogàmies ètiques

Per últim, hi ha un altre factor clau: l’intervencionisme públic. Cal que hi haja polítiques locals, autonòmiques i estatals que afavoreixen la cohabitació. Considerar un pis compartit com una unitat familiar en l’àmbit fiscal o afavorir els edificis basats en la cohabitació com està fent l’ajuntament de Barcelona són només algunes de les possibles mesures per fomentar este model. Tanmateix, el model d’habitatge es converteix en una qüestió política i social que ens afecta a totes i tots. A més a més, és una qüestió que cal abastar socialment si volem tindre un nou model de convivència adaptat a les necessitats específiques del poliamor i d’altres no-monogàmies ètiques.

Laura Yustas, Nelo Vilar i Raul Ortega

També pot interessar-te