De l’amor neoliberal a l’amor lliure
Transformar conceptes de lluita en formes d’estimar
En l’actualitat, podem afirmar que la idea de tindre parella per a tota la vida s’està qüestionant fortament, sobretot en ambients més polititzats. Lligar-se a una persona per a sempre comença a semblar absurd i, fins i tot, una opressió que cal trencar per a ser felices. Però cal ser conscients que, com afirma Brigitte Vasallo (2017), «deconstruimos el amor romántico, sí, pero de paso desmontamos las estructuras amorosas y los vínculos de apoyo, que nos servían, precisamente, para hacer frente al capitalismo y a otras violencias». Aquestes paraules de Vasallo s’han d’entendre en el context actual de la modernitat líquida (concepte encunyat per Bauman), en què no hi ha profunditat en les relacions i l’amor s’ha convertit en una mercaderia més. Com afirma Natàlia Wuwei (2017):
«Tractem el nostre entorn com un objecte perquè el veiem com un element extern a nosaltres, al qual accedim per cobrir les nostres necessitats. Les persones amb qui ens relacionem també formen part d’aquest entorn-objecte i, per tant, ens hi apropem tenint en compte les nostres necessitats i els nostres desitjos, però no els seus.»
En el context actual d’individualització i atomització de les persones, en què, com diu Marina Garcés (citada per Vasallo 2017), «entres i ixes de la vida dels altres com si estiguérem en un supermercat», el trencament amb la cultura de la monogàmia ha esdevingut l’excusa perfecta per a seguir aprofundint en el distanciament, tant físic com emocional, entre la gent, sota una falsa aparença d’independència i llibertat, dos conceptes que cal analitzar.
Des de l’economia feminista s’ataca durament la idea d’autosuficiència i independència dels individus i s’afirma que «si todxs actuáramos bajo estos preceptos, no habría sociedad posible, porque nadie se haría cargo de sostener la vida en su conjunto» (Pérez 2014: 239). Front a aquesta idea es proposa la d’interdependència, que «deriva de la precariedad de la vida, que solo puede resolverse en común» (Pérez 2014: 238).
Pel que fa a la llibertat, sovint l’entenem com fer el que volem, sense tindre en compte res més: ni les persones ni l’entorn. D’aquesta manera es verticalitzen les relacions, atorgant més ‘llibertat’ a la gent que gaudeix de més privilegis pel fet d’ajustar-se més a l’etiqueta BBVAh (‘blanco, burgués, varón, adulto y heterosexual’, en castellà) (Pérez 2014) i, al remat, reproduïm en les nostres relacions afectives l’esquema neoliberal de l’economia i la societat capitalista: perpetuació de privilegis disfressats de llibertat, consum, individualitat…
És arriscat parlar d’amor per a tota la vida, però sí que reivindiquem tant la possibilitat com l’esperança que això siga possible
Amb aquesta percepció de la idea d’independència i de llibertat, la concepció d’amor lliure s’ha desvirtuat i ha passat a ser amor, com tot, neoliberal, un instrument més del capitalisme per tal d’individualitzar-nos, de trencar els pocs lligams que conservem. Cal ser conscients que, tot i aspirar a trencar amb la cultura de la monogàmia, «la pareja ha sido siempre un refugio, sobre todo para las vidas migradas, precarias o de deseos no heterosexuales» (Vasallo 2017 ) i que no podem acabar amb els espais de compromís, confort i sosteniment del vida que hem construït. Com afirma Natàlia Wuwei (2017):
«En una relació, la responsabilitat hauria de ser compartida, hauria de ser de les persones que generen l’espai i la relació; no de manera separada (cadascuna la seva), no vertical (tota la responsabilitat és només d’una persona), sinó com a combinació, tenint en compte els contextos de cada persona i el que s’està compartint.»
Un fet indispensable per tal de generar relacions horitzontals i compromeses és el que anomenem assemblea constant, que no és una altra cosa que assumir el compromís de parlar i posar sobre la taula tots els aspectes, emocions i sensacions afectives (cels, pors, atracció per altres persones…) que ens passen pel cap, de manera que es puguen treballar constantment, sense que supose un trauma, i evolucionar i transformar els sentiments negatius en positius. Així, evitarem l’explosió de negativitat que suposa parlar i gestionar els conflictes quan no hi ha una altra eixida, fet que, moltes vegades, suposa el trencament de la relació.
L’amor basat en l’horitzontalitat i en l’eliminació gradual dels privilegis, en l’assemblea constant, en la interdependència i en el comú
Sabem que és arriscat parlar d’amor per a tota la vida, però sí que reivindiquem tant la possibilitat com l’esperança que això siga possible. I no ho fem des de la cultura de la monogàmia, des del hasta que la muerte nos separe, ni des de la possessivitat. Entenem l’amor com un aspecte canviant (podem sentir amor cap a una persona de diverses maneres al llarg de la vida) i com la màxima expressió de compromís mutu amb la gent -la nostra gent-, que s’ha de basar en l’horitzontalitat i en l’eliminació gradual dels privilegis d’aquells que els sustenten, en l’assemblea constant com a garant del procés, en la interdependència com a manera de relacionar-nos amb les altres i en el comú com a espai relacional. Només així podrà florir l’amor, només així serem lliures.
At-Versaris del fanzine ‘Polítiques, amor i cures’
