Com es pensa la ciutat de València?
València, en els darrers anys, ha crescut segons un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) aprovat en 1988 i vigent encara. Com que tot el pla no es podia desenvolupar de cop, les actuacions se subdividiren en àrees que s’urbanitzarien mitjançant Programes d’Actuació Integrada (PAI). La majoria ja s’han realitzat, però actualment hi trobem en diferents graus de desenvolupament els PAI de Malilla, El Grau i Benimaclet.
Aquesta seria la resposta simple que fins ara s’ha donat a la pregunta que plantegem al títol, però… Sabem què significa açò? Quines implicacions ha tingut? Sabem quin ha sigut realment el model urbanístic de València?
Un PGOU de fa 30 anys decidix com ha de ser la ciutat actual, atenent un model de ciutat desfasat, projectat abans de la crisi
Aquests PAI, pensats i aprovats en els despatxos (públics i privats), contemplen la ciutat com una sèrie de números i àrees d’on treure rendibilitat: ja siga en habitatges, equipaments, parcs, espais comercials… La idea és que un agent urbanitzador els realitze a canvi de treure beneficis del valor del sòl, però açò, a més de ficar en mans privades el creixement de les ciutats, té una sèrie d’inconvenients afegits.
Per a començar, els ritmes plantejats no s’adapten a la realitat canviant de la ciutat, ni en la projecció de creixement, ni en el temps de construcció. Un PGOU de fa 30 anys decidix com ha de ser la ciutat actual, per tant els tres PAI esmentats atenen a un model de ciutat desfasat, projectat abans de la crisi. El PAI de Benimaclet és de fa 19 anys i encara no s’ha construït res; el de Malilla, de fa 13 anys i ara fa poc que ha començat la construcció; i finalment, El Grau es va dissenyar fa 8 anys mitjançant un concurs internacional i ha sigut reajustat en els passats mesos sense aconseguir apropar-se a la realitat valenciana. La ciutat canvia constantment, no es pot permetre ser construïda d’acord amb plans obsolets que no responen a les necessitats actuals ni de contingut, ni de procés.
La paralització de la planificació obsoleta ens dóna l’oportunitat de repensar i reflexionar sobre la ciutat que volem i de fer-ho de manera comunitària i col·lectiva
Un altre dels inconvenients és la desvinculació amb el seu entorn, tant per la forma, com per la grandària. Els PAI són superfícies de milers de metres quadrats que tracten d’ampliar la ciutat fins a límits artificials, sense preocupar-se per teixir continuïtats entre els límits que generen (ciutat-ciutat o ciutat-paisatge). Acaben per transformar-se en conjunts aliens als barris als quals s’adossaven i al seu entorn. Hem construït la ciutat engolint l’horta, sense tindre en cap moment en compte les seues particularitats i el seu caràcter ambiental, patrimonial i cultural, que nodreix els barris que s’apropen a ella. Una ciutat que creix sense mirar-se ni mirar al seu voltant genera acumulacions d’estructures urbanes insostenibles i buida els carrers de vida urbana.
Tot i això, veiem un altre model de ciutat possible. On el veïnat hauria de tindre un paper principal. On paraules com participació i sostenibilitat, no són ferramentes de manipulació, sinó que realment s’utilitzen per contribuir a la construcció col·lectiva d’una ciutat millor. On es tinga en compte l’opinió del veïnat per a prendre decisions, no de manera passiva cada quatre anys, sinó de forma continuada. On no només es tinga en compte la sostenibilitat ambiental complint paràmetres marcats per Europa, sinó també la sostenibilitat social i econòmica. On, en resum, l’objectiu siga fer una ciutat en equilibri amb el seu entorn i les persones que l’habiten.
La paralització de la planificació obsoleta no implica la no-acció, ens dóna l’oportunitat de repensar i reflexionar sobre la ciutat que volem i de fer-ho de manera comunitària i col·lectiva.
